El tic-tac del rellotge

«Sovint em perd dins els tic-tacs del rellotge i em faig un embolic amb els verbs i les estrelles», així resava un cartell que anunciava la vinguda de la poetessa Antonina Canyelles, l’autora del poema, a un institut del Raiguer el nom del qual aquí no importa. El poema es titula Autoretrat i, potser, com aventurant una hipòtesi, l’autora descriu la fricció i el desassossec que el temps provoca, una sensació de desconcert existencial davant un món impossible d’aturar i que t’embolcalla amb els seus enigmes. Tic-tac és un so onomatopeic que posa nerviós a més d’un, però també captiva, perquè acompanya els silencis. Tic-tac, acabo de néixer; tic-tac, tinc quinze anys; tic-tac, ara en tinc trenta o quaranta; tic-tac i ja soc vell, tic-tac, m’arraconen; tic-tac, ja no hi soc; tic-tac, s’ha acabat el temps per a mi. El so del tic-tac d’un rellotge, sembla, com deia Apel·les Mestres, el tic-tac d’un molí, d’un molí infatigable que mol sempre, sense treva ni fi, que tritura els segons, els minuts, les hores, com també els dies, anys, segles i miríades, que en comptes de farina, va bastint l’Eternitat. Des del punt de vista de la filosofia, l’argument del temps és important i va més enllà de la seva descripció fenomènica. Però no vull tractar sobre el temps, sinó del rellotge que conté el temps, segons aquella dita africana que deia que vosaltres, referint-se als europeus, teniu el rellotge, en canvi, nosaltres tenim el temps. Potser volia dir que mentre nosaltres mirem tothora el rellotge, ells viuen cada segon del temps, sense la dèria de preocupar-se d’ell. Parlem, doncs, de rellotges. Començaré per una anècdota. A Palma, hi ha diverses rellotgeries reconegudes per les seves marques de gran qualitat i luxe, que si entres en una d’elles, t’atenen com si fossis no sé qui, un ric o superric, per descomptat, bé que no sigui així; el bo de l’assumpte, és que ells no ho saben o, potser sí, per les marques de roba que portes. En ser un lloc exclusiu, l’atenció és individualitzada, no com en els supermercats o centres comercials que quan demanes una cosa et costa feina trobar un empleat que t’orienti en la tria del que vols. Doncs bé, un dia vaig entrar en una d’aquestes rellotgeries que, com algunes joieries, té el seu guarda de seguretat i tot —ara sembla que en els instituts de Catalunya volen introduir els mossos d’esquadra—. Primer de tot, els vaig dir que tenia un rellotge de la marca omega i volia canviar la pila. Aleshores, m’introduïren en una petita estança, on hi havia unes cadires i una taula, i em van fer esperar allà, perquè m’atendria el gerent de la botiga. No va trigar gaire a aparèixer. Vaig ensenyar el rellotge, el va posar damunt un petit recipient amb una mena de tela de protecció i em va dir que era antic i que s’hauria d’enviar a Madrid, atès que la pila era especial (de quars, ara totes ho són), i que calia que fos de la mateixa marca del rellotge, i aquí va començar tota una dissertació sobre les piles que em va deixar bocabadat, per la seva explicació, molt detallada, exhaustiva i molt professional. Es veu que sabia del que parlava. Donava gust sentir-lo, es prenia seriosament el seu ofici. D’això fa temps, i tot i que m’agradaria descriure el que em va dir, em sento incapaç de fer-ho des d’un punt de vista tècnic. Amb tot, recordo les despeses: transport cap a Madrid i després tornada, costava més de cinquanta euros i la pila en si, gairebé dos-cents euros o una mica més. Total: dos-cents cinquanta euros pel cap baix. Temps estimat, gairebé un mes. Era excessiu, vaig donar les gràcies i vaig sortir de la tenda. A la cantonada vaig trobar una altra, aquesta era de les normaletes, i allà la pila em va costar tan sols sis euros. La pila del rellotge, per cert, funciona perfectament. Així són les marques de luxe, creen les diferències.

Actualment, sense entrar en determinats rellotges (el de sol, el de sorra, el de pèndol, l’atòmic), hi ha dos tipus genèrics: els mecànics i els digitals o analògics i digitals. Dins dels mecànics, també trobarem els automàtics que funcionen amb el moviment del canell, que dona corda al rellotge i són molt precisos. En aquests, es pot sentir el seu tic-tac quan ens l’apropem a l’orella. La majoria d’adolescents, porten un rellotge digital intel·ligent, connectat al telèfon. El problema és que no saben llegir l’hora d’un rellotge analògic. Acostumats a un rellotge digital que mostra tan sols els números en una pantalla, quan han de fer una lectura d’un analògic, no en saben, s’embullen. I no ho dic per dir-ho, perquè jo mateix he estat testimoni un munt de vegades. A les parets de les aules de molts instituts hi ha penjats rellotges analògics de paret, com els que hi ha en moltes cuines de les nostres llars, i el jovent, com de costum, sempre demanen l’hora, perquè les classes resulten eternes, per no dir avorrides. Aquí, penjat a la paret, teniu un rellotge, no sé per què demaneu l’hora quan és ben visible. I et deixen anar que no saben llegir-la, acostumats com estan amb els digitals. A Catalunya ho tindrien, probablement, més difícil, ja que anem amb quarts, dos quarts i tres quarts: són dos quarts i cinc de tres; aquí diríem: són les dues i mitja i cinc minuts o les dues trenta-cinc. Una última cosa, la marca de rellotge que duus és signe d’estatus i ho fas visible a tothom. En la gala del MET d’enguany en el Metropolità de Nova York, un dels grans esdeveniments mundials de la moda, Mark Zuckerberg, el director executiu de Meta (el creador de Facebook), es va presentar amb un rellotge de polsera model George Daniels, que fou un dels rellotgers més influents de les últimes dècades. Els preus d’aquesta marca són desorbitats, poden arribar a valdre fins a quatre milions de dòlars en subhasta, són pròpiament de col·leccionista. Sembla que el que portava Zuckerberg era un model que va sorgir en el 2011, del qual només es fabricaren trenta-cinc unitats amb or. Rere tot això, la necessitat de diferenciar-te de la resta, malgrat que sigui per diners. Encara hi ha classes, deia un professor meu, no tothom pot menjar en el mateix plat.