L’exemple hongarès

Viktor Orbán, que va comandar a Hongria de 1998 a 2002 i de 2010 fins a 2026, va fer una llei electoral que beneficiava molt el seu partit (Fidesz) si l’oposició anava dividida a les eleccions. Però el Partit Liberal Hongarès va tenir la lucidesa de proposar que hi hagués una sola papereta contra Orbán, i ells, per donar exemple, es retiraren i afirmaren que farien costat al candidat de l’oposició més ben situat a les enquestes. Poc després sis partits, encapçalats pels socialistes i els comunistes, s’afegiren a la iniciativa. Finalment, les eleccions foren una confrontació entre demòcrates, encapçalats per Péter Magiar i el seu partit (Tisza), i l’autoritarisme d’Orbán. Les eleccions foren guanyades aclaparadorament per Magiar i, naturalment, no va ser elegit cap diputat socialista ni comunista (no s’havien presentat, cosa que els honora). Per aquest i altres motius, les esquerres espanyoles i catalanes es mostraren reticents davant el resultat, incapaces de veure res més enllà de la confrontació ideològica dreta-esquerra. Fins i tot el locutor de TV3 va destacar que la política hongaresa no canviaria gaire perquè Magiar era de dretes. I Ana Palacio, sobre el guanyador, va advertir negativament «que no nos cieguen las banderas europeas que enarbolaban... porque en inmigración y ampliación son muy nacionalistas».

A les pròximes eleccions espanyoles pot passar que un partit com VOX, ben homologable amb el d’Orbán, pugui arribar a governar. Si l’Estat hagués quedat escalivat amb la dictadura franquista, ara cercaria solucions com les dels demòcrates hongaresos. Ignacio Sánchez Cuenca, en aquesta línia, va proposar en un article que el PSOE es plantejàs ajudar el PP a governar per tal de rompre la dependència de VOX. Però cal notar que, davant el mateix problema, les propostes que tenen més audiència són les de gent com Rufián, que no contempla més que una confrontació entre dretes i esquerres. Mai, com a Hongria, una entesa entre demòcrates per derrotar l’autoritarisme. I això que Espanya té un precedent que va funcionar: malgrat dificultats i deficiències, aquesta entesa va ser possible durant la guerra de la República contra Franco, quan esquerres i dretes democràtiques varen col·laborar contra el feixisme. El Partit Nacionalista Basc va donar suport al govern del Front Popular, i el mateix va fer Unió Democràtica de Catalunya (amb el seu líder, Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pels «nacionals»). I eren de dretes.

Per què ara no es pot plantejar a l’Estat una solució com l’hongaresa? Bàsicament perquè tant dretes com esquerres no acaben de creure que la democràcia sigui un valor essencial. Al PP li costa molt renunciar als seus tics franquistes, i les esquerres, especialment aquelles que s’anomenen «transformadores» o «anticapitalistes», es caracteritzen per actuar més a la contra que per construir res. Els Comuns, per exemple, treballaren molt per aconseguir «que a Catalunya hi hagués un govern progressista»... però, sobretot, «sense Junts». I ja tenim la Seu plena d’ous.