L’Atles del Món

Record que quan estudiava geografia a La Salle fèiem servir l’atles, un llibre ample i voluminós en què apareixien nombrosos mapes de diferent mida i escala, agrupats primerament per continents per a després i a mesura que avançaves en el contingut mostrar-te’n detalls relatius a les realitats físiques, demogràfiques i socials. Aquests mapes exercien llavors en nosaltres un poderós magnetisme, ja que constituïen una manera d’accedir a llocs i latituds que, almenys en aquell moment, intuíem gairebé inassolibles i pràcticament fora de les nostres possibilitats.

Ara tot és molt diferent. El món ha tornat petit i n’hi ha prou amb fer un clic sobre una aplicació determinada per conèixer no només una ubicació, sinó detalls inherents al més remot i exòtic dels aspectes d’aquell indret. No obstant això, seguesc pensant, a la manera que ho feien els viatgers romàntics de finals del segle XIX, que no hi ha com explorar en viu i en directe aquestes realitats, malgrat que cada vegada sigui més escàs el marge per a la sorpresa o la descoberta d’allò que anomenam «autèntic» o genuí, en el sentit que hi ha molt de previsible i repetitiu en determinades destinacions, especialment en la parcel·la d’Occident en què ens ha tocat viure.

Res de tot això trobàrem un grup d’amics en la nostra recent escapada a l’Atles del Marroc, un lloc realment fascinant. De fet, crec que s’ha d’anar a l’Atles, per entendre el món. Després de volar fins a Marràqueix, ens dirigírem a la vall d’Ait Bouguemez, una extensa planícia situada a uns dos mil metres d’altura i envoltada de cims emblanquinats la majoria dels quals superen amb escreix els tres mil metres. La primera cosa que crida l’atenció és la quantitat d’aigua que hi ha pertot arreu: rius prou cabalosos, torrents que es despengen entre ombrívols barrancs, séquies a cada passa... Tot això fa de la contrada una vall fèrtil i productiva, en què l’agricultura i la ramaderia són, sens dubte, les primeres i m’atreviria a dir que úniques fonts d’ingressos dels seus pobladors. Hi predomina el cultiu d’arbres fruiters, especialment pomeres, que en aquesta època de l’any mostren una flor preciosa i incipient. És freqüent veure dones pasturant les ovelles o rentant la roba als rius, estampes que, unides a la de les someretes com a mitjà habitual de desplaçament, remeten inevitablement a la Mallorca preturística que alguns encara hem conegut.

Els pobles que conformen aquesta part de l’Atles -prop d’una trentena d’aldees disseminades al llarg de la vall- són més aviat humils, amb cases fetes de tova i rematades sovint amb rústecs sostres de palla. No tenen un traçat urbà així com nosaltres l’entenem, de manera que la seva referència arquitectònica més notable sol ser la mesquita, edificada amb material d’una qualitat sensiblement superior a la dels habitatges que l’envolten. La gent, per regla general, és amable i educada; saluden l’estranger amb naturalitat i no coneixen l’estrès ni les presses. Cal ressenyar així mateix que aquest és un dels bressols de la cultura berber o amaziga, de la qual se senten orgullosos i molts dels trets de la qual poc o res tenen a veure amb el món àrab o musulmà. En alguns indrets, com ara Aguerd n’Ouzrou, poden contemplar-se les petjades que els dinosaures deixaren al seu pas per aquests paratges fa 180 milions d’anys... Escarrufa només de pensar-ho!

Durant el nostre periple coincidírem amb un grup de francesos als quals els unia la passió pel dibuix. Va ser al gite o allotjament «Youssef», ubicat a la bella localitat d’Ikhf N’Ighir. Un d’ells tocava la guitarra i suggerí fer una petita festa. Cantàrem i ballàrem plegats junt amb els guies berbers, tot al so d’improvisats instruments de percussió com ara un bidó de plàstic o una casserola d’alumini. Va ser llavors que vaig recordar l’atles de La Salle, sentint pregonament com la cultura i la música poden unir pobles i maneres de ser. El darrer dia va nevar i tot va quedar cobert amb una enorme vànova blanca, un cobertor que sumí la vall en un silenci antic i inexplicable, gairebé tant com l’essència del món que tan sovint tractam de comprendre.

Suscríbete para seguir leyendo