Catalina Corró Lorente (Semblança)

Caracteritzar Catalina Corró Lorente (Inca, 1995) no és una tasca fàcil. En essència, perquè la seva vida és una mostra tan extraordinària de treball, resistència i tenacitat que és mal d’articular el relat que li faci justícia. Irreductible al davant d’uns esdeveniments de salut que la sacsejaren amb inusitada virulència i que no foren un obstacle, ans el contrari, perquè arribés a l’excel·lència esportiva i acadèmica, ha estat i és un encomiable referent per a tothom que està al cas de la seva gesta vital. Una serenor d’ànim eloqüent, un caràcter planer, un parlar clar i proper i una posada en escena sense la més lleu concessió a l’artificiositat, contribueixen a la consolidació d’un mite. Trobaríem arreu ben pocs casos comparables, ben pocs. En veurem les raons.

Anem a pams. Per als que no segueixen de prop els èxits dels esportistes mallorquins, valgui assenyalar que Catalina Corró va ser, fins fa molt poc, una destacada nedadora durant una llarga partida d’anys, en el decurs dels quals va guanyar 25 campionats d’Espanya en categoria absoluta. És imprescindible afegir que arribar a certes cotes d’èxit en natació reclama una feina ingent, que, per moments, es pot qualificar d’agònica. Feina que encara serà més exigent si resulta que la nedadora en qüestió, com era el cas, és especialista en proves (400 estils i 200 papallona) que requereixen uns entrenaments com a fondista, és a dir, d’una càrrega prou més considerable que la resta.

Els inicis de l’exitosa vida esportiva de Catalina Corró es situen als 7 anys en el sí del Club Natació Inca, on aprengué a nedar i començà a entrenar amb seriositat. Fou quan tenia 14 anys que l’Escola Balear de l’Esport (EBE) es fixà, amb bon ull, en aquell gran talent pendent de treballar i li oferiren una beca per entrenar amb unes mires més ambicioses. A partir d’aleshores, diàriament, de cap a cap d’any, es desplaçava amb transport públic des d’Inca a Palma i tornada. D’aquell període a l’EBE recorda especialment com son pare i sa mare, a les portes del Centre, el primer dia de la seva estada allà, li feren saber que si volia seguir els entrenaments havia de superar els cursos acadèmics.

La següent passa fou, als 17 anys, accedir, becada per la Federació Espanyola de Natació (FEN), al Centre d’alt rendiment (CAR) de Sant Cugat, a Barcelona, on només hi anaven els millors i on s’hi va estar cinc anys. La dedicació allà era tan exhaustiva que paga la pena concretar-la. La jornada de treball, de dilluns a dissabte, començava cada dia a les 6,45h i comprenia 7 hores diàries d’entrenaments, de les quals 5,30 dins l’aigua, en dues sessions, i 1,30 en el gimnàs; al cap i a la fi, tres sessions diàries 6 dies a la setmana. Però, entremig —no ens oblidem!—, havia d’anar a classe i estudiar.

Emperò, els fets que la fan una esportista i una persona singular, encara estan pendents de descriure. En la plenitud de la seva carrera esportiva, l’any 2017, se li va detectar, a na Catalina, un tumor cerebral benigne que requerí una delicada intervenció quirúrgica i un període de recuperació de vuit mesos. Aquest mal tràngol es reproduí els anys 2019 i 2020, amb les conseqüents noves intervencions. Doncs bé, després de cada operació tornà a entrenar-se i a competir amb la mateixa intensitat i nivell anteriors fins que, l’any 2021, abandonà la pràctica competitiva. En aquestes situacions de salut al límit, hagué de superar dificultats afegides impensades. N’és una mostra que la FEN, sense ni un bri d’humanitat, volgués, després de la primera intervenció, retirar-li la beca en el CAR de Sant Cugat, intent que va aturar el seu entrenador José Antonio del Castillo, «Casti».

A partir de l’empeny en superar tots els entrebancs, té un sentit que quan se li demana per la seva millor recordança esportiva digui que és haver guanyat els Jocs del Mediterrani (considerada una competició menor) l’any 2018, tot just havent sortit de la primera operació quirúrgica i quan la mateixa FEN havia tractat de desnonar-la de l’elit. Com a explicació del perquè el seu lema vital és organització, sacrifici i disciplina, convé saber que és llicenciada en medicina i cirurgia per la UAB i que enguany mateix ha aprovat, amb nota destacada, el MIR, ara que em sobra temps per estudiar.

Estima amb delit la llengua catalana (ha rebut un premi d’honor de l’Obra Cultural Balear), que, diu, s’hauria de protegir i fomentar a tots els àmbits com a llengua de comunicació habitual, té conviccions profundes sobre els drets de la dona, els drets socials i les llibertats (sexual, de consciència, d’opinió...), va rebre el Premi Ramon Llull de mans de l’aleshores presidenta Francina Armengol i valora, per damunt de totes les coses, l’esforç i la dedicació a les empreses en les que hom pugui creure. Amb organització, sacrifici i disciplina, per descomptat.

A l’hora dels agraïments/reconeixements, parla amb veneració de la família (son pare, Pep, sa mare Fanny, i sa germana, Maria), que ha estat la font de saviesa i suport per afrontar les adversitats i sortir guanyadora. Esmenta l’entrenador de l’EBE, Rafa Huete, que la va descobrir pel món de la natació, que la convencé per partir cap a Barcelona i que la va apreciar com a persona i no únicament com a esportista. Omple d’elogis el neurocirurgià Jon Olabe, que la va intervenir quirúrgicament les tres vegades. Està incondicionalment agraïda a la psicòloga de Sant Cugat i Sabadell Mar Rovira, que la va tractar quan el seu estat d’ànim s’afeblí profundament en reproduir-se-li el tumor l’any 2019 i que, sosté, l’ensenyà a fer amistat amb la paciència. I, finalment, aprecia el tracte i la vàlua professional de José Antonio del Castillo, el seu entrenador durant cinc anys al CAR de Sant Cugat.

Les errades que li agradaria no haver comès, afirma que, destacadament, són dues. En primer lloc, haver entrenat més anys del compte o, dit d’una altra manera, no haver-se retirar de la competició uns anys abans, perquè, amb la intensitat dels entrenaments i les competicions, es perden massa coses del món exterior. Segonament, esmenta no haver fet servir l’altaveu mediàtic que aleshores, quan nedava, era a les seves mans —ara ja no el té o no el té amb la mateixa intensitat— per denunciar les pregones injustícies que veia al seu voltant.

Li agrada col·leccionar miniatures, la lectura de llibres de dones que li parlin en femení i seure a la Badia de Pollença, al davant del mar, a contemplar, en silenci, la infinitud de l’Univers.