Quaranta anys després: una llengua en alerta

Enguany commemoram –les Illes Balears- els quaranta anys de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística, una fita que, en el seu moment, va representar molt més que un text legal: va ser una declaració de dignitat. Aquella Llei naixia amb la voluntat de reparar una ferida històrica, de retornar la llengua catalana —la llengua pròpia de Mallorca— al lloc que li havia estat negat durant dècades. Era, en definitiva, una eina per normalitzar allò que mai no hauria d’haver estat anormal.

Quatre dècades després, però, la pregunta és inevitable: on som? Hem assolit els objectius que ens proposàvem? O, per contra, hem entrat en una nova fase de fragilitat que posa en risc tot allò que es va guanyar?

La resposta no és còmoda. La llengua, avui, a Mallorca i a les Illes, viu una situació paradoxal. Mai no havia tengut tanta presència formal —a l’escola, a l’administració, als mitjans públics— i, tanmateix, mai no havia estat tan qüestionada en l’ús social. Hi ha una distància creixent entre la llengua que es protegeix sobre el paper i la llengua que es parla al carrer. És evident que no ajuden gaire els atacs continuats dels responsables que haurien de malavejar dur endavant propostes de normalització i normalitat, traduït massa vegades amb un menyspreu i deixadesa colpidors.

Un altre factor clau d’aquesta realitat és el canvi demogràfic profund que ha experimentat l’illa. L’arribada massiva de nouvinguts —procedents de múltiples llocs i cultures— ha configurat una societat molt més diversa, però també molt més fragmentada lingüísticament. Això, per si mateix, no hauria de ser un problema –ja ho vam assenyalar en un article anterior-; de fet, podria ser una oportunitat de convivència i enriquiment. El problema és la manca de polítiques valentes i engrescadores que facin de la llengua pròpia un punt de trobada, i no un punt de conflicte cercat.

Sense aquestes polítiques, la llengua deixa de ser percebuda com una eina d’integració i passa a ser vista com una opció secundària, prescindible, fins i tot provocadora de problemes. I aquí rau un dels grans perills: quan una llengua esdevé opcional, comença el seu procés de minorització real, encara que formalment sigui oficial: quan una llengua és necessària no hi cap l’opcionalitat. Aquesta deixadesa institucional és difícil d’ignorar. Durant anys, la promoció activa de la llengua ha anat perdent força, diluïda en discursos ambigus i en una manca de compromís sostingut. No basta garantir drets sobre el paper; cal crear contextos reals d’ús, cal incentivar-ne l’aprenentatge, cal fer-la present i necessària en la vida quotidiana.

Però també hi ha una responsabilitat col·lectiva. La llengua no viu només de lleis, sinó de les persones que la fan servir. Quan es renuncia a parlar-la per comoditat, quan es canvia automàticament de llengua davant qualsevol interlocutor, es contribueix —potser sense voler— a la seva invisibilització. I una llengua invisible és una llengua en perill. El més preocupant és que, en molts àmbits, el coneixement del català ja no es percep com un valor afegit, sinó com una exigència molesta. Aquesta percepció no és casual: és el resultat d’anys de manca d’un discurs clar i de pedagogia social. Si no es defensa la llengua amb convicció, si no s’explica per què és important, és fàcil que perdi prestigi i centralitat.

I amb la llengua, es perd molt més que un sistema de comunicació. Es perd una manera d’entendre el món, una memòria col·lectiva, un fil invisible que connecta generacions. El desarrelament no és només territorial; és també lingüístic. Quan una societat deixa de reconèixer-se en la seva llengua, comença a desdibuixar la seva identitat, i és substituïda per una altra.

Celebrar els quaranta anys de la Llei de Normalització Lingüística hauria de ser, per tant, molt més que un acte commemoratiu. Hauria de ser un moment de reflexió profunda, de revisió crítica i, sobretot, de renovació del compromís. No es tracta de mirar enrere amb nostàlgia, sinó de mirar endavant amb responsabilitat.

Calen polítiques valentes, sí, però també cal fer entendre a la societat que ha de creure en la seva llengua, que la parli, que la defensi, que la transmeti, que la faci viva. Els Joves de Mallorca per la Llengua ens han dat una lliçó que els poders polítics haurien d’escoltar i fer-se-la seva. Perquè, al capdavall, una llengua no mor només quan deixa d’escriure’s en les lleis: mor de veritat quan deixa de viure en les persones. I encara hi som a temps d’evitar-ho.