Quan la solidaritat és un record

En començar la guerra d’Ucraïna, algú veié l’oportunitat de, amb l’escut del conflicte, respondre a la creixent influència dels multimilionaris russos establerts a Occident. Feia temps que poders públics i econòmics nacionals - en especial els britànics i americans - mostraven la seva preocupació en comprovar que els anomenats «oligarques» invertien massivament a l’Europa Occidental per, presumptament, blanquejar diners de dubtosa procedència. Tothom recorda la fortuna que Roman Abramovich va gastar al Chelsea FC, en luxoses mansions de Belgravia o als seus múltiples iots de luxe. O, més proper a nosaltres, les quasi obscenes edificacions que les societats vinculades a certs ciutadans russos promouen a les costes de Calvià o pels alts de Son Vida. Per no mencionar els llargs i ben dotats iots amb, com a norma general, costosos equips de seguretat privada. Calia aturar aquesta oda al despixorrament en dos països on la mort per fam és un fet més que comú. Ara bé: ningú es va qüestionar fer el mateix amb plutòcrates d’altres nacionalitats i igual nivell de presumpta corrupció en l’origen de les seves fortunes.

Es posaren en marxa iniciatives legislatives dissenyades des de feia temps, de molt dubtosa justificació en època de pau: la confiscació de béns en el regne de la iniciativa privada no era res més que un anatema. El patiment del poble ucraïnès va ser l’excusa ideal per posar en marxa una màquina piconadora més. Còctel d’interessos econòmics, immobiliaris i polítics. Han passat cinc anys de l’inici del conflicte. I la febre inquisidora dels primers mesos sembla haver quedat en un cert

{"anchor-link":true}

. Poca gent se’n recorda, dels ucraïnesos. Ara està de moda Gaza i el projecte immobiliari que s’hi farà. Un dels majors del món, per cert. Potser hi veurem hotels mallorquins, qui sap. Que se sàpiga, als baixos del Don no hi fa massa sol, i la costa del Mar Negre tampoc és massa seductora. Possibilitats de «resort», poques. Com tampoc hi ha petroli, no com a l’estret d’Ormuz, clau pel comerç de l’«or negre». Després de la siberiana, una de les majors reserves de gas natural del planeta. L’opinió pública ha descobert que salvar el soldat Zelenski ja no és una prioritat: ara la darrera és com mantenir els xeics del Golf. Que són els que poden proporcionar petroli i gas natural a un preu raonable. Per tant, el contribuent occidental mira cap a una altra banda quan li arriben noves sobre el que compra la família Al-Thani fora de Qatar. O què ha adquirit el clan Al-Saüd, ( governant a l’Aràbia Saudita des del mil nou-cents dos) al llarg dels anys. Tot sigui per una benzina barata, uns bitllets d’avió correctes i, el més important, uns tipus d’interès controlats.

I, de la mateixa manera que el focus mediàtic i polític s’ha traslladat, els missers o advocats s’han espavilat. De tal manera que ja tornam a tenir inversions russes en territori nacional. Cal una societat a Txecoslovàquia, Hongria, Polònia, Sèrbia o Romania. Adquirida pel magnat rus, ucraïnès o bielorús a través d’una tercera persona. A continuació, aquesta societat establirà una sucursal a l’estranger. Delaware, Luxemburg, Xipre. La qual fundarà una tercera entitat a Suïssa, Holanda, Illa de Man o Irlanda. Un triangle

{"anchor-link":true}

de llibre. Serà la darrera entitat jurídica la que anirà operant a Mallorca, Londres o Madrid. Comprant sòls edificables, aconseguint els permisos pertinents i - no és gens estrany - venent sobre plànol o tot el projecte a una promotora. En menys d’un any fiscal si pot ser, per desaparèixer i no deixar rastre. Tot això, amb l’inestimable ajut d’una legió de professionals locals: arquitectes, advocats, constructors, immobiliàries… I, sap greu dir-ho, més d’una corporació municipal.

Només a Mallorca? No, no ens hauríem d’equivocar: a Espanya, Madrid, Barcelona i la Costa del Sol són les destinacions elegides pels nous inversors russos. Amb les Illes Balears i Canàries com a secundàries. Entre les operacions fetes abans de l’inici de la conflagració ucraïnesa i les que s’estan duent a terme ara mateix, trobam matisos. En el primer cas, eren tendents a l’ostentació: automòbils foscos i d’alta gamma, residència en hotels de cinc estrelles. En aquests moments, cases vacacionals com a base - la privacitat, pel damunt de tot - i cotxes elegants però no cridaners. La segona discordança és el protagonisme del comprador: abans el seu ull era bàsic. Avui, potser ni vindrà a l’illa. La tecnologia també hi ha ajudat molt, tot sia dit.