Sobre la Mallorca 312 OK Mobility

Avanço, per tal d’evitar qualsevol malentès, que no estic en contra dels ciclistes, ni de bon tros, però tot ha de tenir la seva justa mesura. La Mallorca 312 és un esdeveniment que se celebra anualment per les nostres carreteres de Mallorca, especialment a la Serra de Tramuntana, que resten gairebé paralitzades durant hores per acollir la susdita efemèride. No ens agafa per sorpresa. Que passi una vegada a l’any, tot i que molesti, poc o molt, segons l’indret on visquis, es pot, si fa no fa, suportar. Cap problema! —penses—, es pot capejar, també tenen dret a gaudir de ca nostra. El problema ve quan aquests tipus d’episodis es multipliquen al llarg de l’any, ara la 312 de les dones, ara la 312 de les famílies, ara la dels alemanys, ara la Challenge professional, després la del triatló, i més endavant, la futura-amateur, ara la dels sèniors, més tard la dels infants, etcètera, etcètera i etcètera. Això fa que siguem nosaltres, els qui hem d’adaptar-nos a aquestes circumstàncies, quan hauria de ser al revés. He llegit les cròniques d’aquest succés en diferents diaris, totes elles positives i lloant l’organització i tot plegat. Res a dir. Els ciclistes contents, no faltaria més. Un deia que era la segona vegada que participava de l’esdeveniment i accentuava que Mallorca ofereix una experiència única, unes carreteres meravelloses i sense tràfic. Vaja!, sense tràfic, és clar, tenim ‘prohibit’ sortir, perquè si ho fas, aleshores et pots quedar bloquejat a mig camí durant molt de temps. Ja ho hem experimentat. Altres, afronten aquesta aventura, segons les ganes i les forces que es pensen que tenen, a través del recorregut curt, mitjà o més llarg, talment com si fos una conquesta esportiva que s’allarga en el temps. El fet és que el descontentament ciutadà va en augment a mesura que es multipliquen aquestes travessies pels nostres pobles, fent que les carreteres només estiguin a mercè d’ells. El ciclisme és, a hores d’ara, el turisme de moda, on restaurants i hotels es posen les botes i el dòlar brilla en la nineta dels ulls dels seus patrocinadors, sobretot de marques reconegudes, explotant-lo al màxim amb incipients ofertes temptadores. Per això, tenim proves de diversa índole durant tot l’any. Quan veus un ciclista, allà veus ‘alguna’ possibilitat, precisament, la de guanyar sempre més doblers. Aquestes cites estan marcades en el calendari anual, amb avisos a través de cartells penjats en llocs estratègics de la via pública, i que a penes pot visualitzar correctament, anunciant els talls que hi haurà en un dia determinat. Mentrestant, més enllà d’aquests esdeveniments, el ciclisme-turístic de cada dia provoca veritables caos per les carreteres en hores punta, perquè sovint et trobes amb grups de vint o trenta ciclistes en les vies principals que fa gairebé impossible avançar-los amb garanties i, en què, s’encenen els nervis dels conductors que volen avançar tant sí com no. I si la cosa va lenta, són ells els que t’avancen, ara per la dreta, ara per l’esquerra, i si poguessin ho farien també per damunt del capó del cotxe, la qual cosa et demana una atenció especial —sempre ha de ser així—, per saber per quin cantó et sortiran. No pots distreure’t gens ni mica. Si nosaltres hem d’esperar i fer cua, per què ells, no? Per a no parlar dels ciclistes que s’aturen ben bé dins de les vies i no a les voreres, més enllà de la línia blanca, per així no destorbar. En fi, circula també un ciclisme incívic per les nostres carreteres que fa més difícil transitar-les amb seguretat. Sovint els embussos són monumentals, que els hi diguin als que viuen a Sóller, la qual cosa, fa que cada vegada s’arribi més tard a casa, per trobar-nos amb una altra realitat, tots els estacionaments estan ocupats per cotxes de lloguer, una autèntica voràgine de cotxes que posen nerviós fins al més temperat. I tot just hem començat maig. Què passarà en el juny?, o més endavant? I després la nostra presidenta, la Marga Prohens, diu innocentment que no hi ha massificació turística. Em pregunto, en quina realitat viu? La nostra illa ja no és l’illa de la calma, com deia Santiago Rusiñol. I mira que no volem ficar-nos amb alguns dels batlles de la Serra Tramuntana, perquè volem estar a bé amb tothom.