Els miradors de l’Arxiduc: bellesa inútil d’un món que desapareix

Fa uns dies vaig tenir el privilegi d’assistir a un congrés internacional sobre miradors amb el suggerent títol de L’art de contemplar: miradors i paisatge. Em va tocar el grup teòric, aquell espai on les paraules intenten posar ordre a allò que en realitat només es pot sentir. Em varen demanar parlar de la mirada del romanticisme, del bell i del sublim, a través de la figura de Lluís Salvador d’Àustria, i jo, amb un coneixement fragmentari de Burke, Gilpin, Kant o Friedrich i amb el record llunyà dels anys d’estudiant a Barcelona, vaig decidir no tant explicar-ho, sinó transmetre una sensació: aquella tristesa que sentia quan ens parlaven de les grans utopies, projectes bells condemnats a ser devorats per la pròpia cobdícia humana.

Sempre recordaré aquella sensació de desassossec que m’acompanyava en aquelles classes magistrals, quan ens explicaven utopies perdudes, mons que havien estat pensats amb una coherència absoluta i que, tanmateix, acabaven dissolent-se amb el temps. Una incomoditat estranya que avui reconec de nou, quan penso en la lenta desaparició dels miradors.

Vaig parlar de l’aventura de l’Arxiduc i del seu projecte a Miramar com qui evoca una intuïció. En el fons, aquell intent primerenc de crear una mena de gran parc —quan encara no existien aquestes figures—, obert a tothom qui volgués passejar-hi, contemplar el paisatge i fins i tot romandre-hi gratuïtament uns dies, conté una radicalitat que avui costa d’entendre. Reconstruir una ruïna, com Miramar o la torre des verger, lluny de tot només per assistir, una vegada i una altra, a la lenta desaparició del dia és un gest radicalment romàntic. No hi ha utilitat ni rendiment, només la voluntat de mirar la mar, la seva bravura, els grans tallats que t’atreuen cap a l’abisme, i contemplar la mort bella de la llum. Un gest inútil, però d’una coherència absoluta. I és precisament aquesta inutilitat el que avui el fa incomprensible.

Vaig intentar explicar que aquell sistema de camins i miradors no era un conjunt dispers, sinó una coreografia precisa de la mirada. Un dispositiu que alterna el sublim —la mar infinita, el vertigen—, el pintoresc —les marjades, l’empremta humana— i la melangia —la posta, la bellesa que només existeix perquè desapareix. Caminar-hi no és desplaçar-se, és aprendre a mirar.

Però com totes les històries romàntiques, aquesta també té un final inevitable. L’exili, la mort, la fragmentació. Els camins sense manteniment, les estructures degradant-se, el paisatge lentament abandonat. I després: el mercantilisme, més subtil però igualment implacable, que transforma la mirada en producte venal i l’experiència en simple imatge.

Hi ha moments en què aquesta pèrdua es fa molt tangible. La capella de Ramon Llull, el mirador blanc, ja es troben en un procés gairebé irreversible: les pedres redolen i desapareixen, la seva estructura es va difuminant lentament, com si també s’anés esborrant del paisatge. Una altra utopia que com la del Miramar de Ramon Llull desapareix, sense estridències, només amb el pas del temps.

Durant un temps vaig pensar que encara hi havia una escletxa. La declaració de la Serra com a patrimoni mundial i la promesa d’una llei específica varen despertar una il·lusió discreta. Però avui aquella esperança es dissol. Allò que havia de protegir comença a convertir-se en l’instrument que legitima la seva transformació. La llei que havia de preservar podria acabar ordenant la seva explotació com a producte. I en això hi ha alguna cosa més que una pèrdua: hi ha la perversió del sentit.

Vaig entendre aleshores que la pregunta sobre quin futur tenen els miradors de l’Arxiduc no té resposta. Potser ja no ens pertany decidir. Potser només som espectadors tardans d’un procés inevitable. Recordava aleshores les paraules d’un bon amic: potser el millor és deixar que tot allò que estimam desaparegui, per deixar també de patir per la seva pèrdua.

I és aquí on el romanticisme deixa de ser teoria. Perquè arriba un moment en què ja no mires la degradació des de fora, sinó que t’arrossega. Potser acabarà passant això: que un dia també lliscaré per avall, com les pedres d’aquells penya-segats, fins desaparèixer del tot. I potser només així —quan ja no hi hagi espectador— el paisatge podrà dissoldre’s sense testimonis, sense memòria, sense ningú que recordi que un dia algú va tenir la idea absurda i meravellosa de construir miradors només per mirar.