Arrelament i prioritat nacional per a principiants

El que per Vox és «prioritat nacional», pel Partit Popular és el mateix quan ho signa a Extremadura i Aragó. En canvi, quan Núñez Feijoo ho tradueix de l’extremeny o l’aragonès a l’espanyol, es converteix en «arrelament». El significat d’aquesta darrera paraula tampoc queda gaire clar, perquè el temps necessari per arrelar pot anar de cinc minuts –per exemple, en el cas d’un futbolista de primera divisió–, fins a un segle per a qualsevol desgraciat. Els del partit de Santiago Abascal, tant i tan espanyols, també creen confusió quan el seu candidat a les eleccions andaluses, Manuel Gavira, converteix aquesta mesura cent per cent patriòtica en una mena de «los andaluces, primero». Per tant, aquells que parlam polonès, com ens deien a la mili, ho tenim cru devers Córdoba o Granada.

El trencaclosques mental és tan confús, que ni la presidenta del Govern, Marga Prohens, sap que volen els seus socis estimats. Els ho enflocà al Parlament el passat dimarts: «En una setmana ens han donat tres o quatre definicions [de ‘prioritat nacional’], les demanaria que s’aclarissin». Aquesta secció nasqué amb l’objectiu de donar llum on només hi ha fum. Per aquesta raó, en els següents paràgrafs posarem negre sobre blanc per a principiants el significat de les paraules que han marcat la política espanyola les darreres setmanes.

Primer exemple. Un marroquí que treballa de sol a sol collint patates i pebres o segant el blat i la civada, està plenament arrelat –la mateixa tasca ho confirma– les hores que treballa al camp. En canvi, quan després de l’oració a la mesquita omple els carrers, fa nosa. Quan els seus fills són majoritaris a les aules d’educació infantil o primària d’un centre públic, es converteixen en invasors. La solució és, evidentment, que treballin de sol a sol i després es tanquin a ca-seva la resta del dia.

Segon exemple. La sud o centreamericana que neteja les nostres cases, acompanya i renta de cap a peus als nostres majors, entra dins les prioritats, o, si voleu, les necessitats nacionals. En canvi, si la trobam fent cua al centre de salut o a l’hospital, està robant als espanyols. Tot quedaria arreglat si, després d’aixecar i ficar al llit un malalt durant tres mesos sense contracte ni seguretat social, agafa un avió i torna al seu país d’origen quan li fa mal l’esquena.

Tercer exemple. Aquell subsaharià, altrament dit negre, que durant l’hivern cava síquies per renovar les canonades d’aigua i l’estiu posa asfalt a quaranta graus a l’ombra, ens convé. Ara bé, quan cansat i amb son s’asseu al bus o al tren, està robant un seient a un espanyol de bon de veres.

Quart, i definitiu, exemple. Si arriba a Espanya un milionari sud-americà que compra una casa a Son Vida. O un magnat rus amic de Vladímir Putin amb un iot al club nàutic. O un suec que es fa seu mig barri de Santa Catalina. Llavors no importa si la seva fortuna ve del narcotràfic, del comerç il·legal d’armes o d’una estafa piramidal a un milió de jubilats. En un tres i no res, rebrà la residència, el passaport i, si s’escau, la nacionalitat. Ajuda a ser molt espanyol si els llinatges són De Meer, amb una llarga tradició a Mallorca, com recordaran aquells que visqueren a l’illa durant el tardofranquisme, o Smith. Encara més si el nom complet és Hermann Leopold Tertsch.

Després d’aclarir els termes a tots aquells lectors no iniciats, queda una pregunta pendent de resposta: no serà que l’arrelament o la prioritat nacional no depenen tant del passaport com de la cartera?