Mallorca, terra que s’ofega –o l’ofegam?-

Mallorca s’esmicola a una velocitat que fa feredat. No és una exageració retòrica ni una nostàlgia mal entesa: és una evidència que es pot veure a ulls clucs, a cada carretera nova, a cada urbanització que s’enfila damunt antics conreus, a cada tros de terra que deixa de ser viu per convertir-se en ciment. Es construeix sense aturador i, en aquest mateix acte, es destrueix allò que feia d’aquesta illa un lloc habitable, estimable i, sobretot, reconeixible.

Fa poc, el mestre Joan Riera ho descrivia amb una claredat colpidora (El cotó mallorquí, DdM, 25/04/26): la misèria no és només material, és també moral. Ens aboquen a un model que devora territori, que banalitza el paisatge i que tracta Mallorca com si fos una superfície infinita, quan en realitat és un espai limitat, fràgil i ja profundament tensionat. Aquesta contradicció —actuar com si no hi hagués límits— és, probablement, el nucli del problema. Les constructores, amb la seva lògica de creixement constant, operen com si el territori fos una mercaderia inesgotable. Però no ho és. Cada nova promoció no només ocupa espai: expulsa formes de vida, trenca equilibris i dilueix la identitat. Allà on hi havia camps, ara hi ha carrers amb noms artificials; allà on hi havia silenci, ara hi ha renou constant. I el més preocupant és que aquest procés no sembla tenir fre.

A tot això s’hi afegeix un altre fenomen igualment determinant: l’allau de turistes i de nouvinguts. No es tracta de caure en discursos simplistes ni de culpabilitzar persones, sinó d’entendre que el volum actual supera la capacitat de càrrega de l’illa. Mallorca té una dimensió concreta, uns recursos limitats —especialment l’aigua— i una infraestructura que ja fa temps que mostra signes d’esgotament. Tanmateix, el discurs dominant continua insistint en el creixement. Més places turístiques, més infraestructures, més construcció. És una dinàmica que s’alimenta a si mateixa, com la mar, que mai no en té prou: com més té, més brama. I aquí sorgeix la pregunta inevitable: per què no s’hi posa remei?

La resposta no és senzilla, però hi ha alguns elements clars. D’una banda, hi ha interessos econòmics molt poderosos que es beneficien directament d’aquest model. De l’altra, hi ha una manca de valentia política per prendre decisions impopulars però necessàries. Regular, limitar, dir «fins aquí» implica enfrontar-se a pressions i assumir costos. I no tothom està disposat a fer-ho. També hi ha, cal dir-ho, una certa inèrcia social. Durant anys, s’ha associat el creixement amb el progrés, i el decreixement amb el retrocés. Canviar aquest imaginari col·lectiu no és fàcil. Però cada vegada és més evident que continuar com fins ara no és una opció viable.

Això esdevé, també, una forma de menyspreu. És oblidar que Mallorca no és només un recurs econòmic, sinó un espai de vida, amb una història, una cultura i una gent que hi pertany. Quan es construeix sense mesura, no només es destrueix el paisatge: es desarrela una manera de viure. Per això, el canvi que es reclama no pot ser superficial. No basta amb petites correccions o amb mesures simbòliques. Cal un gir profund, gairebé radical, en la manera d’entendre el territori. Això implica, entre altres coses, establir límits clars al creixement urbanístic, revisar el model turístic i apostar decididament per la preservació del sòl rústic. El territori no pot ser gestionat només en funció de beneficis immediats: ha de ser pensat a llarg termini, amb responsabilitat i amb una mirada que tengui en compte les generacions futures.

Hi ha qui dirà que això és utòpic. Però el veritablement utòpic és creure que es pot continuar creixent indefinidament en un espai finit. El veritablement irreal és pensar que les conseqüències no arribaran. Ja hi són: saturació, massificació i embussos pertot arreu, encariment de l’habitatge, degradació ambiental, pèrdua de qualitat de vida, pèrdua del sentit de pertinència a un grup, desarrelament. El marge s’escurça. Cada decisió que es pren avui té un impacte que perdurarà durant dècades.

Potser ha arribat l’hora de fer una passa enrere per poder avançar millor. De deixar de créixer per començar a cuidar. De deixar de construir per començar a preservar. Només així es podrà evitar que aquesta illa es converteixi en un lloc irreconeixible i inhabitable. Perquè, en el fons, la pregunta no és només per què no hi posen remei. La pregunta és si encara som a temps de posar-n’hi. I la resposta, encara que incòmoda, depèn de tots nosaltres: més endavant, potser, serà massa tard per demanar-nos per què no férem res quan encara hi érem a temps.

Suscríbete para seguir leyendo