Quan la violència esdevé un cercle: la necessitat urgent de la pau

Vivim temps en què la paraula «violència» ha deixat de ser excepcional per convertir-se, massa sovint, en quotidiana. Les notícies ens arriben carregades de tensió, d’enfrontaments, d’odi verbal i, massa vegades, d’odi convertit en acció. L’atemptat recent contra el president dels Estats Units no és només un fet aïllat o anecdòtic: és un símptoma. Un símptoma d’un món que, en molts àmbits, ha perdut el rumb del diàleg i ha començat a normalitzar allò que mai no hauria de ser normal.

La violència, quan arrela, no es queda mai quieta. Té una dinàmica pròpia, gairebé orgànica: creix, s’escampa i es retroalimenta. Un gest violent en genera un altre, una paraula carregada d’odi n’encén una altra encara més forta. I així, sense adonar-nos-en, entram dins un cercle que sembla no tenir sortida. Aquest és el gran perill: la violència no resol res, sinó que perpetua.

Hi ha qui pensa que la violència pot ser una resposta, una eina, fins i tot una solució. Però la història —tant la llunyana com la més recent— ens demostra el contrari. Cada conflicte que s’ha alimentat amb més confrontació ha acabat deixant ferides més profundes, societats més dividides i persones més desconfiades les unes de les altres. La violència pot imposar silenci, però mai no construeix entesa. I el cas de l’atemptat contra un líder polític és especialment revelador. Quan la violència arriba a aquest nivell, vol dir que el desacord ha deixat de ser polític per convertir-se en existencial. Ja no es discuteixen idees, sinó que es pretén eliminar l’altre. I aquest és un punt molt perillós, perquè trenca les bases mateixes de la convivència democràtica.

El problema no comença amb l’acte violent. Comença molt abans: en el llenguatge que deshumanitza, en les actituds que caricaturitzen l’adversari, en la manca de respecte que es va filtrant lentament en el debat públic. Quan es perd el sentit comú i el seny —aquelles virtuts tan necessàries i tan poc valorades—, es crea el terreny adobat perquè la violència acabi emergint. En aquest context, parlar de pau pot semblar ingenu. Però no ho és. La pau no és absència de conflicte; és la capacitat de gestionar-lo sense destruir l’altre. És un exercici actiu, exigent, que demana escolta, empatia i voluntat real d’entesa. No és passivitat, sinó responsabilitat. La pau, en tots els seus sentits, és l’únic camí que pot trencar el cercle de la violència. Només a través del diàleg es poden reconstruir ponts. Només des de la comprensió es poden desactivar els prejudicis. I només des de l’enteniment es pot avançar cap a una convivència més justa i equilibrada.

Això exigeix, sobretot, lideratge. El món necessita dirigents que no només parlin de pau, sinó que la practiquin. Líders que no alimentin la por ni l’enfrontament per obtenir rèdits immediats, sinó que apostin per la serenor, la paraula i el respecte. Governar no és dividir, sinó unir. I això només es pot fer des d’una voluntat clara de construir i no de destruir.

Els dirigents tenen una responsabilitat enorme perquè marquen el to del debat públic. Quan utilitzen un llenguatge agressiu, quan simplifiquen la realitat en termes de «bons» i «dolents», quan alimenten la confrontació, estan contribuint —potser sense voler— a crear un clima que facilita la violència. En canvi, quan aposten pel diàleg, quan reconeixen la complexitat, quan mostren respecte per l’altre, estan sembrant pau. Però la responsabilitat no és només dels líders, també és col·lectiva. Cada societat ha de decidir quin tipus de convivència vol. Si toleram el discurs de l’odi, si banalitzam la violència, si convertim l’insult en espectacle, estam contribuint a aquest cercle perillós. En canvi, si defensam el respecte, si escoltam abans de jutjar, si cercam punts en comú, estam fent passes cap a una cultura de pau.

Cal recuperar el valor del seny. Aquesta paraula, tan arrelada en la nostra manera d’entendre la vida, implica prudència, equilibri, capacitat de posar límits. El seny no elimina el conflicte, però evita que es desbordi. Ens recorda que darrere de cada opinió hi ha una persona, i que cap desacord justifica la destrucció de l’altre. En definitiva, la violència engendra més violència perquè es basa en la negació de l’altre. La pau, en canvi, parteix del reconeixement: reconèixer la diferència, acceptar-la i treballar-hi. No és un camí fàcil, però és l’únic possible si volem un futur que no estigui marcat per la por i l’enfrontament.

Potser ha arribat el moment de fer una passa enrere, de revisar com parlam, com pensam i com actuam. De tornar a posar al centre allò que realment importa: la dignitat de les persones, la força del diàleg i la necessitat d’entendre’ns. Perquè, al cap i a la fi, només la pau és capaç de construir. I tot allò que no construeix, tard o d’hora, acaba caient.

Suscríbete para seguir leyendo