Entre el pla lector i el d’escriptura, una muntanya

La setmana passada, el llibre i la rosa han estat els principals protagonistes, gràcies a la diada de Sant Jordi, un dia singular per a tots els amants dels llibres i de la lectura i, també, un estímul pels que habitualment no compren llibres, o rarament en compren, amb descompte inclòs. Les estadístiques dels últims anys descriuen que la franja d’edat dels que més llegeixen se situa entre els catorze i els vint-i-quatre anys, segons la IA i l’informe del «Baròmetre d’Hàbits de Lectura i Compres de Llibres a Espanya». En una referència que fa Mercè Valero a principis d’aquest any a IB3N, esmentava que el 62% de la població de les Balears llegeix per oci, tot i que es troba per sota de la mitjana estatal, que és d’un 66%. Però una cosa són les estadístiques, i una altra ben diferent és la realitat que, a vegades, no van agafades de la mà. En els instituts, una bona part de l’alumnat fa un «simulacre» de lectura, quan es parla de lectures obligatòries en algunes assignatures, sobretot en les llengües vehiculars, en què intenten altres vies més fàcils i així evitar una lectura que no és de la seva complaença. I si la cosa es complica, aleshores acudeixen al «racó del gandul» per tal d’extreure alguna síntesi que convenci el professorat que han dedicat un temps a la lectura encomanada. Sembla que de tantes activitats extraescolars que fan, que si ballet, entrenament, piano, karate, dibuix, pàdel, bàsquet, tenis, arts escèniques..., tenen poc temps per a llegir de manera pausada i tranquil·la, ni que fos mitja hora cada dia. Fins fa poc, el professorat feia servir els clàssics com a lectura obligatòria a batxillerat, com Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell (en versió moderna), Mar i Cel d’Àngel Guimerà, el Mecanoscrit del segon origen, d’en Manuel de Predolo, La Celestina atribuïda a Fernando de Rojas, La Regenta, de Leopoldo Alas «Clarín», les Leyendas de Bécquer o La vida es sueño, de Calderón de la Barca, i així tantes altres. Per a l’alumnat, són lectures feixugues i tot d’una cauen en l’avorriment. Després, tot canviant de rumb, el professorat va introduir temes més contemporanis, històries fantasioses, d’aventures, policíaques, de misteri i terror, de ciència-ficció, d’amors impossibles, en què el vessant romàntic és molt present, per veure si així l’alumnat és capaç d’enganxar-se a llibres més assequibles i variats de temes actuals i adaptats a la seva edat. Ni així, s’ha pogut estirar la lectura un poc més. Mentrestant, en alguns instituts, d’ençà d’uns anys, s’ha introduït, fent mans i mànigues i, sense haver-hi un consens unànime entre els membres del claustre, el «Pla Lector», amb la idea de fomentar la lectura —a les escoles de primària, fa temps que l’apliquen—. L’èxit, si hem de parlar amb aquests termes, és desigual, sembla que funciona a la primera etapa de secundària (entre 1r i 2n), però a partir de 3r, minva. Com he dit, no tothom està d’acord amb això, especialment si lleva temps a la seva assignatura, a ningú li agrada que l’amputin una part dels seus cinquanta-cinc minuts de docència, tot i que no sempre és la mateixa franja horària. Generalment, depèn de com s’organitza cada centre, es lleva un quart d’hora a primera hora de la primera setmana, i així successivament, fins a la sisena hora de la sisena setmana, i tornar a començar. Les lectures són molt variades, pots llegir un còmic, pots consultar una revista, pots aventurar-te amb un llibre de poemes, d’humor, etc. Si no tens cap llibre, el centre s’encarrega d’oferir-te’n un. Consisteix, doncs, mantenir quinze minuts per tal d’adquirir el costum de llegir una estona cada dia, perquè el costum ens porta cap al ritual. No sempre s’aconsegueix. A vegades es fa difícil mantenir el clima de silenci i concentració que es demana en aquestes ocasions. La meta és que les paraules que es llegeixen es belluguin, prenguin vida, produeixin emoció, sentiment, capaces de delitar-te i enamorar-te dels seus sons, que et portin a somiar, plorar, riure... Com vaig dir en una altra ocasió, un llibre és un gran tresor, particularment, si som capaços de donar vida a les paraules escrites, de dotar-les d’esperit i força. El llibre respira i batega, impulsa cap a la fantasia, a somiar desperts. Existeixen llibres que són pura dinamita, nova narrativa hermenèutica, un sotrac difícil de manllevar, que el capgira tot.

Ara, en alguns centres, volen desplegar un «Pla d’escriptura». Trobo que és començar la casa per la teulada o construir una catedral sense els plànols. Primer, hi ha l’oralitat, després vindrà l’escriptura. Si la lectura és el combustible de l’escriptura, aleshores el que cal és impulsar encara més la lectura i deixar l’escriptura per a més endavant, quan la lectura esdevingui part de la nostra pell. Amb això, no vull dir que ens hem de creuar de braços. He consultat alguns dels esborranys proposats i he vist, grosso modo, que se centren més en qüestions gramaticals, faltes d’ortografia i manca de comprensió lectora, i quelcom per l’estil, però no diu res de com ensenyar a elaborar una narrativa, a construir un relat. Ja sé que escriure «hepatitis» sense h és un greu error, o «arrova» amb h; cert, tot això s’ha de corregir; ara bé, un pla d’escriptura, va més enllà d’aquestes qüestions. Sabem que aprendre a llegir, aprendre a escriure, com tantes altres habilitats adquirides, són fonamentals en la nostra educació; tanmateix, són les persones habituades a llegir les que es converteixen en exploradores de paraules, expertes a examinar patrons en les paraules escrites que el nostre cervell desxifra inconscientment. Per exemple, és important conèixer els connectors per a lligar una frase amb una altra o donar-li continuïtat a l’argument. Albert Sánchez Piñol en el seu fabulós estudi, Les estructures elementals de la narrativa, que recomano, diu que un llibre va de lletres, unes lletres que es converteixen en narrativa. Una narrativa que té un patró en tres actes: plantejament-nus-desenllaç. Sabem que els relats no ens fan millors persones; però exerceixen una funció superior: ens fan persones. A partir de la seva experiència, Sánchez Piñol diu que la filologia no t’ensenya a escriure, només a llegir; a entendre els textos i els autors en el seu context. Quan imaginis, imagina lliurement, esbojarradament, sense límits. Però un cop et poses a escriure, toca la feina complexa, i probablement la més interessant, ordenar la història, de manera que sigui comprensible i atractiva, per al públic.