El conflicte

La meva nació cultural és allò que molts anomenam Països Catalans. Naturalment, alguns que compartim aquesta identitat, consideram que estaríem millor si també fos la nostra nació política. No sempre és així, no sempre una característica cultural com la llengua és el tret definidor de la nació política: a Irlanda és la religió.

El principal problema que té la meva nació és la relació amb Espanya. Una Espanya federal, de l’estil de Suïssa, Alemanya, Canadà, Austràlia, etc., podria ser acceptada per una majoria de catalanistes que pensen que unes competències suficients per a l’autogovern podrien ser bones per a mantenir, no la dependència i el vassallatge, però sí uns forts i amistosos llaços d’unió amb tots els territoris espanyols. Fins i tot una relació com la que el País Basc manté amb Espanya podria ser acceptada. És això que Artur Mas va anar a Madrid a negociar amb Rajoy, que li va mostrar la porta. Aquest incident va ser a l’origen del «procés» i de la conversió de Mas a l’independentisme.

En aquests moments hauria de ser possible replantejar les opcions sense prejudicis. Durant la guerra de 1936, Catalunya va ser un aliat lleial i compromès amb el govern republicà. Catalunya no va prioritzar la seva independència, sinó derrotar el totalitarisme. És probable que els dilemes actuals arribin a ser tan greus com els de 1936. No sembla que els polítics espanyols pensin així, ni tampoc els catalans catalanistes. Junts acusa, amb raó, el PSOE de deslleialtat, i el PSOE cerca sortir del pas amb solucions provisionals que li allarguin una mica el control del govern. Cap dels dos s’ha plantejat una entesa entre demòcrates perquè significaria atorgar a Catalunya una autonomia comparable a la qual ja té el País Basc.

Si Jordi Pujol hagués estat un polític de l’alçada dels de la República, probablement no hauríem arribat a les tensions del procés. L’any 1987 fou determinant en molts d’aspectes de la política catalana i balear. Fou l’any de les primeres eleccions europees a l’Estat i de la creació d’ERC a Mallorca. El PSM optà per anar-hi, a les europees, amb una aliança molt esquerrana i poc nacionalista, i, en això, la proposta d’Euskadiko Ezkerra de liderar la coalició fou determinant. Jo era membre de la direcció del PSM i vaig optar, juntament amb altres militants, per col·laborar amb ERC en la voluntat de representar a Europa el nacionalisme dels Països Catalans. ERC i Eusko Alkartasuna formaren una coalició, «Per l’Europa de les Nacions», encapçalada per Carlos Garaikoetxea i Heribert Barrera. Jo era a la candidatura, i també Marcos Vizcaya (EA), que negociava amb Martín Villa les competències del País Basc. Per ell sé que mentre Miquel Roca esperava per negociar les de Catalunya, Marcos Vizcaya va sortir del despatx del ministre i li va dir: «Miguel, apriétales, que nos acaban de dar el Concierto Económico». Miquel Roca, que devia tenir instruccions precises de Jordi Pujol, va contestar: «A nosotros no nos interesa esta antigualla». El conflicte de Catalunya amb Espanya en aquell moment es va fer difícil de resoldre.