Vint-i-cinc anys de progrés: l’impost que va posar Balears a l’avantguarda

Hi ha decisions polítiques que són, abans que res, una visió d’Estat. Una aposta per un futur que encara no existeix, sostinguda per la convicció que les coses es poden fer d’una altra manera. L’ecotaxa balear va ser, fa vint-i-cinc anys, exactament això.

No va ser una mesura fàcil. Va ser l’expressió d’una manera d’entendre la política: la que neix del diàleg entre forces polítiques i amb la mateixa societat, la que construeix des de la coalició i escolta els qui viuen i treballen al territori, la que mira les persones i sap que qualsevol progrés econòmic ha de suposar també progrés social. L’ecotaxa va ser possible gràcies al fet que aquell primer Govern de Progrés hi va creure, en un futur marcat per una sostenibilitat de la qual aleshores ningú no parlava. Va ser una conquesta compartida. I les conquestes compartides són les que duren.

Al capdavant d’aquell Govern hi havia Xisco Antich. Un president valent, intel·ligent, estimat i proper, que per tot això va saber llegir abans que ningú que el model turístic d’aquestes illes necessitava una nova brúixola: una que assenyalés no només cap al benefici econòmic, sinó cap a la sostenibilitat, cap a la qualitat de vida dels residents, cap al futur del territori. Xisco, Celestí Alomar, Pere Sampol i tants altres polítics visionaris que l’acompanyaren van apostar per aquesta brúixola quan apostar-hi tenia un cost polític real.

Perquè la resistència va ser poderosa. Part del sector va qüestionar la mesura. I el PP va trobar en aquella resistència un argument còmode: quan va arribar al Govern, va derogar l’ecotaxa, deixant clar que aquestes illes només miren amb valentia i rigor cap al futur quan governa l’esquerra.

Però les idees justes, encertades i rigoroses no es deroguen. Com a molt, s’ajornen. Va haver de ser una altra referent socialista, la presidenta Francina Armengol, qui demostrés que les idees intel·ligents prevalen. Amb el seu nou Govern de Progrés, les illes van recuperar l’avantguarda. Van tornar a obrir camí. L’ecotaxa va renéixer, adaptada als nous reptes de la societat, com a Impost de Turisme Sostenible.

Durant vuit anys, l’impost va anar evolucionant i creixent. Va ampliar els usos dels seus fons per abordar reptes com la gestió de l’aigua, la diversificació econòmica o la creixent urgència de generar habitatge assequible. I mentre ho feia, l’exemple de l’ecotaxa s’estenia als principals destins del món, que hi van veure el que sempre havia estat: una eina formidable perquè els turistes contribueixin a compensar els efectes que l’activitat té sobre cada societat, especialment quan l’activitat turística supera els límits desitjables i el consum de recursos —naturals, públics, socials— es dispara.

I des d’aleshores, fins ara. Perquè el 2023 va passar alguna cosa que no havia passat abans: el PP va accedir al poder i la mateixa Prohens, que havia criticat l’impost, el va mantenir. Ho va fer per una raó: avui ja ningú no el qüestiona, ni tan sols els qui no van saber veure-ho abans, com el PP. Gràcies a això, avui celebrem que, aquest cop sí, l’ecotaxa, la ITS, continua viva.

I ha d’evolucionar. Aquest vint-i-cinquè aniversari ens obliga també a mirar endavant amb la mateixa honestedat amb què mirem enrere. Perquè avui les Illes Balears continuen sent un dels destins turístics més competitius del món i, tanmateix, apliquen una de les taxes turístiques més baixes d’Europa. París arriba als 15 euros per nit; Barcelona, als 12; Roma, als 10. Nosaltres no arribem ni a la meitat.

És l’hora d’actualitzar-lo, com va arribar a prometre Prohens, per a després no haver-li aplicat ni tan sols les pujades de l’IPC. És l’hora de tornar a ser líders i referents d’avantguarda en política turística. És hora també d’aprofundir amb valentia en els usos de la recaptació. L’objectiu és molt clar, com denuncien fins i tot el mateix sector turístic: cal més habitatge assequible. Va ser per això que el Govern de Francina Armengol va comprometre a aquest ús un 25% del que es recaptava amb la ITS. Cal fer nous passos en aquesta direcció. El turisme té beneficis econòmics i socials innegables, però també transforma el territori i pressiona els preus, els serveis públics i els recursos naturals. Sobre tot, això actua la ITS com a agent clau per al futur de la societat i del mateix sector. I avui està més clar que mai que cal dedicar una porció encara més gran dels recursos de la ITS a generar més habitatge assequible i de qualitat per a la gent d’aquestes illes. No com a gest simbòlic, sinó com a política real.

Fa vint-i-cinc anys, Xisco Antich i un govern de diàleg i progrés van creure que era possible posar l’economia al servei de les persones i del territori. Tenien raó. Francina Armengol ho va demostrar quan el va rescatar i el va elevar. Ara ens toca a nosaltres demostrar que aquesta convicció continua viva. El futur no espera. Mai no va esperar. Aquesta va ser, precisament, la lliçó dels qui van construir aquest impost. Aprenguem-la.