Un monstre anomenat odi

Hi ha monstres que no arriben fent renou. No irrompen de cop ni es presenten amb una forma clara. Comencen de manera gairebé imperceptible, en detalls que semblen menors, en paraules que alguns consideren exagerades de prendre’s seriosament. I, quan ens n’adonam, ja formen part del nostre dia a dia.

Aquest matí he tornat a llegir la notícia d’una d’aquestes escenes que haurien de continuar incomodant-nos molt més del que ho fan: una jove increpada amb insults xenòfobs al carrer, assenyalada per ser qui és, davant d’altres joves i d’un professor que ja reconeix que no és un fet aïllat. El més inquietant no és només l’agressió, sinó la repetició. I encara més, la facilitat amb què ho llegim i continuam com si res.

És aquí on el monstre comença a agafar cos.

Perquè l’odi no apareix de sobte. Es va construint. Es normalitza. Es cola en converses, en discursos, en titulars. I arriba un moment en què allò que abans hauria estat absolutament inacceptable deixa de ser-ho tant.

La història ens ha mostrat més d’una vegada com comencen aquests processos. No amb grans explosions, sinó amb senyals aparentment disperses: assenyalant col·lectius concrets, convertint-los en problema, repetint una i altra vegada que són una amenaça. Així es va anar construint, a Europa, el terreny que acabaria desembocant en alguns dels episodis més foscos del segle XX.

No va passar d’un dia per l’altre. Va passar perquè molta gent va pensar que no anava amb ells. Perquè es va banalitzar el llenguatge. Perquè es va permetre que determinades idees circulessin sense conseqüències.

És impossible no veure senyals d’aquell mecanisme en el qual estam vivint avui.

Fa anys que l’extrema dreta ha fet de l’odi una eina política deliberada, construint un relat basat en la por i en la necessitat d’identificar enemics construïts sobre mentides. Això no és nou. El que sí que marca una diferència és que aquest discurs ja no queda confinat als marges, sinó que ha trobat complicitats i amplificadors.

El Partit Popular fa temps que ha deixat de marcar distàncies amb aquests discursos i ha optat per conviure-hi i donar-los cobertura. Ho fa, a més, mantenint a la presidència del Parlament de les Illes Balears una persona que serà jutjada per delicte d’odi, com si això no tingués cap importància. Aquest és el nivell de responsabilitat que s’està assumint. I després, quan aquests mateixos missatges es tradueixen en insults al carrer o en agressions, ja no serveix mirar cap a una altra banda ni fer veure que no hi ha cap relació. Saben perfectament que estan contribuint directament a crear el clima en què després passen coses com la d’aquesta jove.

Perquè passen, i passen cada cop més.

I cada vegada que passen, el monstre s’alimenta i creix una mica més.

No és cap metàfora buida, sinó una manera molt concreta d’explicar com es va degradant tot plegat: a base de paraules que semblen poca cosa, de decisions preses per oportunisme i de silencis que es justifiquen massa fàcilment, fins que arriba un punt en què ja no ho són gens.

El risc no és només el que ja estam veient, sinó fins on pot arribar si continuam normalitzant-ho. Pensar que «això no anirà més enllà» és exactament el que, històricament, ha permès que hi anàs.

Per això la responsabilitat és ineludible. Dels qui promouen aquests discursos, però també dels qui els blanquegen, els relativitzen o els utilitzen quan els convé. Perquè el monstre no distingeix entre qui el crea i qui simplement li dona menjar: creix igualment.

No es tracta de fer grans proclames, sinó d’entendre què està en joc. La convivència no es trenca de cop; es va desgastant. I arriba un punt en què reconstruir-la és molt més difícil que haver-la protegit a temps.

No hauríem de repetir segons quines històries. I, tanmateix, hi ha moments en què sembla que no acabam d’aprendre.

Potser la pregunta no és només què ens està passant, sinó fins quan estam disposats a mirar-ho com si no anàs amb nosaltres.

Perquè el monstre de l’odi ja fa temps que ha començat a créixer i no hauríem de permetre que ens devoràs.