El cotó mallorquí

En el nostre temps del batxillerat estudiàvem que la mar d’Aral era el quart llac més gran del món. Tenia una superfície de 68.000 quilòmetres quadrats –més que Catalunya i la Comunitat Valenciana juntes– i un volum d’aigua de 1.100 quilòmetres cúbics. A principis del segle XXI, la seva extensió havia minvat en un 60% i la reserva de líquid, ara altament salinitzat, en un 80%. Localitats que tenien port i una flota pesquera, es troben actualment a cent quilòmetres de distància de la costa.

I quina és la causa d’aquest desastre ecològic? Situat entre el Kazakhstan i l’Uzbekistan, es trobava en una zona amb una important producció cotonera, una fibra vegetal amb un elevat valor afegit. El cultiu de cotó necessita aigua i s’ha de cercar l’equilibri entre el líquid que es destina al seu conreu i el que es necessita per al consum dels humans i dels animals. Això ho sabien els conradors tradicionals. Però en els anys seixanta del segle passat, algun jerarca de Moscou –en aquells temps aquest era territori de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS)– pensà que era un bon negoci estendre, més enllà del que era raonable, l’extensió de terra dedicada a la seva explotació.

La planificació centralitzada comunista posà en marxa tot l’aparell necessari. Gegantesques excavadores començaren a obrir centenars de quilòmetres de canals per desviar aigua dels rius Sirdarià i Almudarià cap als nous camps cotoners. Terres ermes i desèrtiques començaren a clapejar-se amb el blanc de la fibra que envolta la llavor, molt estimada per a la confecció de vestits. Nikita Khrusxov i Leonid Bréjnev, els líders soviètics de l’època, reclamaven cada cop més or blanc i substituïren fruiters, tomatigueres i oliveres per grans extensions de cotoneres.

La nova producció només dona feina durant dos o tres mesos i es paga una misèria a aquells que treballen en la recol·lecció. La resta de l’any, com que desapareixien els altres cultius, la gent no podia mantenir uns ingressos dignes. Grigori Reznitxenko, autor de La catàstrofe de la Mar d’Aral, diari d’una expedició, escriu: «La gent paga amb la salut i la vida perquè un grapat d’arribistes immorals se sentin bé i escalin posicions». Entre aquests beneficiats s’hi trobaven els jerarques regionals del Partit Comunista. Desastre humanitari i ecològic. Els dos rius que desemboquen a l’Aral deixaren d’aportar-li aigua i el cataclisme culminà en tan sols dues dècades.

El cotó mallorquí és el turisme. I, com el vegetal, necessita molta d’aigua i altres recursos naturals. Crea riquesa que es concentra en no gaires mans, mentre el conjunt de la població rep unes rendes per sota la mitjana nacional. També és un monocultiu de temporada i molt sensible a les circumstàncies canviants del seu entorn. Fa uns anys col·lapsà a causa de la pandèmia de la Covid. El gran temor actual és la pujada dels preus del combustible i, el que seria pitjor pel negoci, que la seva escassesa obligui a reduir els vols des dels països emissors cap a les illes.

Per increïble que sembli, la planificació centralitzada comunista i la planificació global capitalista cerquen el mateix i tenen conseqüències semblants: esprémer la mamella mentre doni i deixar-la, eixuta i espremuda, quan ja no és possible xuclar-la. Mallorca ha comès un gran error deixant créixer el turisme més enllà del que seria raonable. El pitjor de tot és que gent a la qual el nostre futur li importa entre zero i gens, pensa que tot val mentre continuï omplint d’euros la butxaca. Continuar construint sense límits, suposa que el camp de cotó –Mallorca– mantengui o incrementi el consum de recursos naturals –aigua, combustible, territori…– i que un dia pot quedar tan eixuta i erma com la Mar d’Aral.