Ciclistes: un turisme diferent

A Joan Gaspar Vallori i Guayta. Exemple de servei. Bona persona. Oferí molt més del que li donaren. Al cel sies.

Arriba el bon temps, i amb ell una obvietat: tenim manco memòria. Ja no ens enrecordem del que són els cotxes de lloguer fins que, innocentment, volem anar a Sóller o Valldemossa, com hem fet de novembre a març i, sorpresa, ja no podem aparcar. I donam la culpa del desastre a tothom, menys a nosaltres mateixos. No en tinguin cap dubte: com a bons mallorquins, no tenim cap responsabilitat sobre el que està passant a casa nostra. La culpa, sempre ha estat de l’enemic exterior. Quedi clar.

Primer de tot, hauríem de dir si de veritat ens hauria de venir de nou: des que servidor té ús de raó, la temporada és la temporada. Amb els seus avantatges i les seves servilitats. I, en segon lloc, els qui se sorprenen per l’embús a Tramuntana haurien d’anar de dilluns a divendres, de vuit i mitja a nou del matí, per la Via de Cintura. Col·lapsada de vehicles amb pares i mares d’escolars… i treballadors que es dirigeixen als seus llocs de feina, als polígons industrials situats devora de la «via ràpida». Turistes embafadors, cap ni un.

Tot seguit, i com en un acte de malabarisme intel·lectual, quan encara no hem reposat de la frustrada excursió, descobrim un altre tipus d’artefactes: bicicletes. Amb els seus ciclistes al damunt, clar. I qui la setmana anterior es podia haver felicitat de la quasi massiva obertura dels hotels, es desespera al darrere d’un llarg escamot d’alemanys, polonesos - cada pic més -, anglesos i, fent-se notar bastant, suïssos. «Això no pot ser, i d’on surten, tots aquests ciclistes?». És una expressió tipus. Aquests dies es pot haver donat milers de vegades. I les que es donaran. Doncs és relativament senzill: dels hotels clàssics, agroturismes i hotels rurals de Mallorca. Als quals no els acabarien de sortir els balanços si no fos per aquests clients, que durant dos mesos volen el berenar - vegetal, ple de sucs i fruites, pocs ous i greix - a les sis i mitja o set del dematí i el sopar - molta pasta, hidrats en general, potser peix - a les sis de la tarda. També (tot s’ha de dir) és aquest tipus de clientela la que salva la temporada a no poques cases de lloguer vacacional. Que els expliquin als cellers inquers, de Santa Maria o Lloret, quants no han tancat gràcies a aquests bojos sobre rodes, fanàtics del llonguet amb formatge curat i el pa amb oli amb olives de la terra.

Són un corcó? Depèn de com es miri. Empíricament - des d’un punt de vista del conductor -, situar-se al darrera d’un escamot de cicloturistes durant un parell de quilòmetres de voltes i més voltes no és una grata experiència. Cert. Però, objectivament, són aquests esportistes - alguns d’elit, amb bicicletes que superen els deu mil euros la unitat - els que des de fa uns vint anys estan allargant la cotització base de no poca massa laboral illenca. Ja no em refereixo a la dels hotels: bars, restaurants, cellers, i la potenciació d’una indústria paral·lela, la de les tendes i tallers de bicicletes. No estem parlant de pocs diners.

Ara bé, també cal una reflexió: si el que es vol és anar cap a una economia basada en el luxe - que, pel que es veu, sembla que sigui així - l’estança massiva i quasi simultània de golfistes i ciclistes (la temporada alta d’ambdós és pels mateixos mesos) podria no ser un bon «tiquet». Pensem-hi. Però no dejectem un turisme sa, d’entrada molt més responsable i, per regla general, amb un nivell cultural més elevat que l’estival.

Seria un error. Potser, els que hauríem de canviar som nosaltres.