El Premi Nobel de la Guerra

El títol d’aquesta crònica pot semblar una frivolitat inadequadament esbojarrada, una broma de mal gust d’un problema realment greu que agullona la nostra societat perillosament, probablement a causa de la incongruència i de la falta d’empatia d’alguns polítics que afronten llurs responsabilitats amb lleugeresa, fins a tal punt que afecta d’alguna manera la resta de la humanitat. Per descomptat, no es tracta de ser frívol, ni em quedaré amb les paraules que va dir la portaveu del partit Popular en el Congrés, Ester Muñoz, que tanta polseguera han aixecat, quan va comparar —sense tenir una informació més veraç—, la retenció d’un casc blau espanyol destinat al Líban per les tropes israelianes durant una hora amb un simple control de tràfic, que ella mateixa havia patit més d’un cop, com si fos una acció normal quan realment va ser retingut amb violència i extorsió per l’exèrcit ‘més moral del món’. La finalitat del títol va més enllà de captar l’atenció del possible lector, malauradament s’adreça a dos personatges que, amb les seves accions, desproporcionades i fora de tota legalitat internacional, que literalment la passen pel ‘forro’, i que atempten contra lesa humanitat, i que condueixen el nostre món cap a una nova deriva sense precedents. A hores d’ara, suposo que ja sabeu de quins personatges estic parlant. No cal ser molt perspicaç. A la vista del que hem escoltat de boca de Donald Trump en aquestes darreres setmanes en relació amb el conflicte de l’Iran, només ens queda concloure que aquest personatge és un veritable perill pel nostre planeta. De tot el que fa i diu, no hi ha res que s’aguanti amb un mínim de seny. Si ell anava al darrere del Premi Nobel de la Pau, l’acadèmia sueca n’hauria de crear un de nou, el Nobel de la Guerra, que podria compartir amb el seu germà bessó, Benjamin Netanyahu. Seria d’aquells premis que, en comptes d’avançar, ens faria retrocedir, essent un exemple d’allò que no s’ha de fer mai. Sembla mentida que hi hagi tan poc valor cap a la vida, sobretot la dels altres. Sempre podem aprendre de llurs errors, i així evitar caure en la mateixa pedra de sempre: l’ambició desmesurada. Amb ells, potser hem «arribat a la fi de tots els somnis», almenys per a aquelles persones que pateixen les conseqüències de llurs decisions, perquè els que perden són gairebé sempre els civils, els més vulnerables en qualssevol conflictes. Ja el filòsof Thomas Hobbes deia que la naturalesa de la guerra no consisteix en un determinat combat, sinó en la disposició manifestament hostil, durant la qual l’adversari no està gens segur de res. En efecte, el fet de desplegar una flota a l’estret d’Ormuz per tal d’intimidar l’adversari o el de fer-se annexionar zones del sud del Líban són pròpiament actes de violència i de guerra. Si Trump demana a la Unió Europa que augmenti el cost armamentístic de l’OTAN a un 5 %, això és una preparació a la guerra; si es torna a posar el servei militar com a obligatori, això és preparació a la guerra, si es construeixen noves armes, cada vegada més eficaces i solvents, això és preparació a la guerra, si diem que l’Iran és capaç de construir una bomba nuclear, això és preparació a la guerra, si sancionem i prohibim les transaccions financeres a alguns països a través de restriccions totals o parcials com a mesura per a pressionar-los, això pot esdevenir una arma de destrucció massiva. Als gazians se’ls va deixar morir de fam, Israel no va deixar entrar medicaments ni queviures, els hospitals foren bombardejats sistemàticament, eren conscients que, fent això, estaven condemnant a la població civil a la seva sort. Avui dia ja ningú s’empassa el que diu Trump quan va envair il·legalment Veneçuela per a segrestar el seu president o els bombardejos a l’Iran, per eliminar la cúpula dels aiatol·làs i derrocar així el règim teocràtic, amb la mateixa lletania de sempre: ho han fet per la democràcia i per aconseguir la pau perpètua de la població civil. Més aviat es tracta d’una intervenció imperialista amb finalitats capitalistes i econòmiques. Aparentment, promou la no-violència, però en realitat el que fa és aprofitar el seu formidable arsenal militar, econòmic i mediàtic per a fer-se amb les riqueses dels països intervinguts. En nom de la democràcia, s’han fet autèntiques atrocitats. Tampoc ningú dona crèdit a les paraules de Netanyahu quan acusa els altres d’antisemites, que és una manera de defensar-se tot recordant el que va passar a l’Alemanya nazi. Això ja ha passat a la història. Sembla que el tractament que varen rebre els jueus a l’Alemanya d’aleshores i a l’Europa de la Segona Guerra Mundial, ara el Netanyahu-nazi, l’aplica als palestins. El problema és que si el poder, domini i violència estan en les estructures més elementals d’un país, aleshores resultarà difícil lluitar contra determinades formes de violència. I arribats fins aquí, torno a recordar una frase de Karl Popper quan va dir que tots els qui s’han proposat convertir la terra en un paradís han acabat creant un infern. Va passar a l’Iraq, ha passat a Gaza i, en aquests moments, estan convertint el Líban en un infern i, mentre resisteixi l’Iran, hi ha possibilitats que quedi en un ensurt, un ensurt, però, que s’ha endut moltes vides civils. Trump i Netanyahu han fet mèrits més que suficients per a endur-se el Premi Nobel de la Guerra, perquè la violència que emprenen arreu, sempre resta, per a ells, justificada. I quan això succeeix, ja no hi ha raons per aturar-la.