A Palma ni fan falta més pisos, ni els que hi ha són on han de ser

En el debat sobre l’habitatge a Palma s’ha instal·lat una idea equivocada: que falten pisos i que la solució és construir-ne més. Però aquesta idea no se sosté.

Palma és una de les capitals amb menys habitatges buits de l’Estat. Aparentment, no hi ha una bossa massiva d’habitatge desaprofitat.

On és la trampa? Una part significativa del parc existent no està disponible per viure-hi. I aquí és on Palma s’allunya de París, Amsterdam o fins i tot Nova York.

No és la que té més turisme. París o Nova York en tenen més. Però és la que presenta l’impacte més gran del turisme sobre el seu parc residencial. I la que menys el regula.

No és només una qüestió de quants visitants arriben, sinó de quants habitatges deixen de ser habitatges per aquest fet.

Les dades són clares i públiques. D’una banda, hi ha aproximadament 10.000 habitatges buits, sense consum elèctric.

De l’altra, més de 15.000 habitatges es dediquen al mercat turístic de forma il·legal.

En conjunt, això representa uns 25.000 habitatges amb la seva funció residencial alterada. Sobre un parc d’uns 200.000 habitatges, això ja supera el 12%.

I si s’hi afegeixen altres formes d’infrautilització, l’ordre de magnitud és clar: Entre un 15% i un 20% del parc d’habitatge de Palma no compleix la seva funció residencial.

Aquest és el problema: No és una manca d’habitatge, és un problema de model polític.

Perquè aquests habitatges existeixen, però no es destinen a viure-hi.

El mercat mai és neutral. Funciona amb regles. I si els que han de fer-les efectives les obvien, l’habitatge deixa de ser habitatge, i es converteix en un bé especulatiu o un instrument de negoci.

En aquest context, insistir en la construcció de nou habitatge és persistir en el diagnòstic i continuar errant en el tractament.

En un territori limitat com Palma, la prioritat no és construir més, sinó recuperar allò que ja existeix.

Perquè el problema no és que faltin pisos. És que no són allà on haurien de ser.