L’art de la discussió

Davant les paraules gruixudes que se senten al Congrés i altres entorns del món de la política, sempre és adient recórrer a Michel de Montaigne (1533–1592). Quan l’insult, l’actitud arrogant i l’enfrontament quasi físic ocupen minuts dels noticiaris, és necessari llegir l’assaig ‘L’art de la discussió’ del filòsof francès. No cal posar noms perquè són ben presents en l’actualitat i en la història del parlamentarisme, però és imprescindible cercar paraules sàvies per no contagiar-se de la mala educació a l’hora de confrontar idees. Utilitzar aquí el mot idees és tan sols una manera de parlar. Més aviat és el que sempre manca a l’hora del debat polític. S’imposen les frases fetes i buides, l’insult i la desqualificació sorgits d’un gabinet d’estratègia molt ben pagat.

Milloraria molt la política si els diputats i diputades entenguessin la discussió com «l’exercici més fructífer i natural del nostre esperit» i que la seva pràctica «és més agradable que qualsevol altra acció de la nostra vida». Però en lloc de trobar-hi un plaer semblant al que podríem anomenar orgasme de l’intel·lecte, hi descobreixen ira, les puja la tensió sanguínia i tornen emprenyats a ca-seva. El pensador del segle XVI s’espantaria si un dia visitàs el Congrés: «Així com el nostre esperit s’enforteix mitjançant la comunicació, amb esperits vigorosos i ordenats, no pot dir-se fins a quin punt perd i degenera per mitjà del tracte continuat que tenim, amb esperits baixos i malaltissos». Crec que Montaigne s’entendria molt bé amb el nostre Joan Alcover. Després d’una breu estada al Congrés, deixà Madrid i tornà a Mallorca. Interrogat per Josep Pla sobre aquest vist i no vist, l’escriptor català descriu la seva reacció: «Quan vaig tractar d’aclarir les raons d’aquesta decisió tan singular, feu amb el braç un gest com si volgués apartar de la seva mirada alguna cosa repel·lent, i em digué parlant amb lentitud: No val la pena. Vaig comprendre que no hi havia res a fer...».

Que formosa seria la política si aquells que la practiquen s’assaguessin als escons amb ments obertes i no amb consignes de partit. «Cap proposició em sorprèn, cap creença m’ofèn, per més oposada que sigui a la meva», escriu el pensador renaixentista. Més endavant insisteix en la mateixa línia: «Quan em duen la contrària, desperten la meva atenció, no el meu enuig». Només reclama «ordre» als adversaris. «Discutiria tranquil·lament un dia sencer si el debat es du a terme amb ordre».

Veure actuar els diputats i diputades com si fossin hooligans a un camp de futbol defrauda a qualsevol individu mitjanament assenyat. No importa si el seu líder ha enunciat una bajanada, una mentida o un lloc comú. Ells aplaudeixen amb el mateix entusiasme que ho fan militars carregats de medalles davant el dictador nord-coreà Kim Jong-un. Uns i altres venen la seva dignitat a canvi de la butaca. El cas dels asiàtics és més comprensible, ells també s’hi juguen el coll. Amb aquesta actitud demostren l’encert d’Erasme de Rotterdam quan en els seus Adagis escriví que «a tothom li fan bona olor els seus pets».

A ningú li interessa el que digui l’adversari. No pensen a construir l’Espanya millor que la majoria d’ells diuen estimar i desitjar. Que lluny estan de l’entusiasme montaignià: «Celebr i acaron la veritat, sigui quina sigui la mà en la qual la trobi».

Els nostres representants polítics, amb la seva actitud destructiva, contagien la mala llet a una part de la població. En lloc de donar llum al poble, li donen fum. La ignorància, la manca d’habilitats per a la discussió són un perill per a la convivència i la democràcia. Encara que ells no ho vegin o prefereixin tenir una colla d’eixelebrats que facin una feina encara més bruta que la dels dirigents. Sobre aquest risc, també advertia el nostre pensador de capçalera d’avui, de qui ja deixam d’abusar: «Primer ens feim enemics de les raons i, després, dels homes».

Oferesc una idea de franc a la presidenta del Congrés, Francina Armengol, o a qui la substitueixi en el càrrec. En començar el pròxim període de sessions, en lloc de regalar el reglament de la cambra, seria més útil entregar una acurada edició d’aquest assaig de Montaigne.