Abans tenir esclaus que donar la raó a Sánchez

La dreta vol esclaus. Cada cop que es neguen a regularitzar persones que ja treballen aquí, el que defensen és un sistema que manté persones invisibles i sense drets. Quan es descobreixen 64 treballadors irregulars en un hotel de Mallorca, es descobreix l’eina d’un model econòmic que depèn de la por i la vulnerabilitat. El Partit Popular ho sap, i no li importa, perquè és més fàcil mantenir esclaus que admetre que Pedro Sánchez té raó. Aquesta és la veritat que amaguen sota discursos d’ordre i legalitat.

Però hi ha un element especialment pervers en el relat que construeixen. Hem sentit sovint dir a la Sra. Prohens que regularitzar aquestes persones col·lapsaria els serveis públics. És un argument tant repetit com absurd. Perquè aquestes persones ja són aquí. Ja viuen als nostres barris, ja van al metge, ja porten els seus fills a l’escola. No apareixerien de sobte en el sistema: ja en formen part.

El que la dreta proposa, en realitat, és mantenir-les en una mena de llimb legal. No els permet tenir un contracte digne, ni cotitzar, ni contribuir amb normalitat a través dels seus impostos. I, al mateix temps, les assenyala com una càrrega. És un bucle infame: se’ls impedeix aportar com qualsevol altre treballador i després se’ls acusa de ser una despesa.

Aquest carrer sense sortida respon a una lògica molt concreta. Manté una bossa de mà d’obra vulnerable, disposada a acceptar condicions que cap altra persona acceptaria. Sense drets, sense garanties, amb por constant a ser denunciada o expulsada. I així, sectors sencers poden continuar funcionant amb costos baixos i beneficis elevats.

La pregunta és evident: qui es beneficia d’aquest sistema? No són les persones que hi treballen. Tampoc la societat en conjunt, que veu com es degraden les condicions laborals i es tensionen els serveis sense una contribució justa. Se’n beneficien aquells que prefereixen una economia basada en la precarietat abans que en la dignitat.

Regularitzar no és cap extravagància ideològica. És simplement posar ordre allà on ara hi ha hipocresia. Significa que aquestes persones puguin tenir contractes legals, cotitzar, pagar impostos i contribuir plenament al sistema que ja sostenen de facto. Significa trencar aquest cercle viciós que només genera desigualtat i abusos.

I malgrat tot això, el Partit Popular ha optat per una deriva cada cop més preocupant. No es tracta ja només d’una discrepància política legítima, sinó d’una oposició sistemàtica a qualsevol mesura que pugui associar-se amb el govern de Pedro Sánchez. Aquest és, massa sovint, l’únic objectiu.

Ho hem vist en múltiples debats, on els arguments es torcen fins a perdre qualsevol coherència. Però potser el més greu és quan aquesta actitud traspassa línies bàsiques de responsabilitat institucional. Fins i tot en situacions delicades a nivell internacional, com la retenció d’un soldat espanyol per part d’Israel, hi ha hagut reaccions que han prioritzat la burla o el càlcul polític per damunt del sentit d’estat.

I és clar que tot es redueix a desgastar l’adversari, encara que sigui a costa de la coherència o de la dignitat de les persones afectades. Això només contribueix a degradar el debat públic, però a la dreta tant se val.

Mentrestant, la realitat continua. Persones que treballen cada dia, que sostenen hotels, restaurants, obres i llars, continuen atrapades en aquest sistema que les necessita però les nega. Persones que fan possible el nivell de vida que molts donen per fet, però que no tenen accés als drets més bàsics.

Som davant un debat profundament moral. Parla de quin tipus de societat volem ser: una que reconeix i protegeix, o una que explota i invisibilitza.

I el Partit Popular, només per anar contra Pedro Sánchez, ha triat tenir esclaus.