Carabasses en temps de poc esforç i Xarxes Socials

Suposo que molts pares i mares hauran rebut les qualificacions dels seus fills i filles, en haver finalitzat els darrers la segona avaluació. Com tot, el nivell haurà estat bo o no tant. En parlàvem un grup de persones de la mateixa edat, pares al·lots i al·lotes de diferent edats. Catedràtics universitaris, professors de secundària a la pública i a la privada, directors de centres de primària, simples pares i fins i tot, un empresari. Tots nascuts abans de la mort de Francisco Franco Bahamonde, per situar el lector.

Coincidírem: el nivell dels estudiants pot haver baixat en comparació a fa dues o tres dècades. No perquè el professorat sigui pitjor. Ni que la seva preparació sia deficient. O que les prestacions dels centres siguin menors. De fet, la majoria d’infraestructures s’han vist millorades. Per no dir que, en comparació a fa mig segle, trobem bastant més centres de nova planta. Públics i privats. Així doncs, on és el problema?

Vàrem coincidir en que la pèrdua de la cultura de l’esforç, pot ser una de les claus en aquest «laisser faire» estudiantil. El repetir curs - veure’s rebaixat davant la colla, perdre punts davant les al·lotes - era una amenaça suficient com per a sacrificar estones de lleure i aprendre la lliçó. Els educands potser ja no tenen aquella Espasa de Damocles: de fet, solen saber millor que els pares la legislació al respecte. Per què estudiar massa si, estudiant tan sols unes assignatures clau i - això sí - mantenint un bon comportament, mostrant una mica d’interès a classe i presentant els deures, es poden anar superant els cursos? En aquest sentit, el plantejament hiperprotector de la LOMLOE o «llei Celáa» pot haver fet mal. Molt de mal. Els qui tenim una edat, recordam l’exèrcit de gloriosos repetidors - ganduls de campionat, en poques paraules - que es solien donar a cada escola, institut o acadèmia. Eren un mal exemple, probablement. Però també un avís del que podria passar-li a qui no clavàs mínimament els colzes.

El segon gran eix de confluència entre els presents va ser que, encara que s’establís una nova llei similar a la «Ley General de la Educación» de 1970 - cursos repetits, revàlides, etcètera - la cultura del sacrifici hauria de començar per les famílies. I, aparentment, és aquí on hi ha hagut un canvi substantiu en els darrers cinquanta anys: tots els presents coincidiren en que la implicació domèstica pot haver minvat. Més, en començar l’ESO. On, pel que sembla, hi ha un acord tàcit en que «ja són grans» - dotze anys, sisè d’EGB - per organitzar-se el seus estudis. I comencen els problemes. Com a apunt, un dels presents va indicar que a França, Alemanya i Anglaterra existeix el sistema de revàlida. Opcional, si. Però depenent de la nota, les oportunitats per a ingressar a les universitats més prestigioses dels respectius països augmenten.

La tercera gran qüestió foren les xarxes socials, pantalles i addiccions digitals. Que afecten al cervell de l’individu. La seva capacitat de comprensió va minvant conforme augmenta la seva dependència. De fet, tothom va estar d’acord en una cosa: els pares són els grans responsables de la situació. No són els professors que obsequien els alumnes amb un aparell amb connexió a la Xarxa. Si l’excusa per a regalar un cel·lular és per a tenir l’infant localitzat o per a una possible emergència, basta amb un telèfon sense accés a Internet.

El quart vertebrador de la trobada fou el de l’exigència del centre. Els professors universitaris constaten com, curs rere curs, han de suspendre alumnes amb un teòric brillant expedient. Especialment, provinent de concertades. El motiu? Faltes d’ortografia de llibre, una rere l’altre. Deien, amb els seus anys d’experiència, que, amb honroses excepcions, no és el mateix estudiar ESO a l’institut públic del poble - amb professors desarrelats i per tant més objectius - que a la seva escola concertada. Normalment amb pedagogs de la contrada, emocionalment vinculats als estudiants. Afegint que, sense excepcions, l’estudiant urbà - entengui’s Palma, Maó, Ciutadella i Ibiza Vila - sol ser molt més competitiu que el de Part Forana. Provingui el primer d’una escola d’elit o d’un institut públic.

Tractàrem la immigració, fet diferencial entre la Mallorca del 1980 i la d’ara. Diversitat d’opinions. Mereix una tesi doctoral i no una ressenya a un article d’opinió.

Per acabar, férem esment a la Intel·ligència Artificial. «El gran repte», sentiment unànime. No perquè l’alumnat vulgui fer treballs utilitzant Grok, Claude o ChatGPT. Sinó perquè arribarà un moment en que el cos docent pot ser substituït per una màquina sense horaris. Capaç d’explicar tota matèria possible. Més o menys, tothom va assentir. Menys l’empresari. Que hi va veure una extraordinària oportunitat de negoci: un robot capaç d’ensenyar Filosofia, Matemàtiques, Química o Anglès… I li van brillar els ulls.

Suscríbete para seguir leyendo