Al voltant de Sa Feixina: patrimoni i reconciliació

Cada vegada que surt de ca nostra i veig que plou, agaf un paraigua al qual li tenc una especial estima. Es tracta d’un paraigua plegable, d’aquests que únicament pitjant un botó s’obre i es desplega ràpidament, sense por d’engrunar-te els dits en la maniobra. Me’l va regalar en una ocasió que vaig anar a fer el Camino Máximo Sánchez, una persona a qui vaig conèixer fa un cert temps i amb la qual vaig arribar a tenir una amistat -vivia a Poio, Pontevedra- a través dels missatges que ens intercanviàvem per WhatsApp i en alguna trobada física ocasional. Val a dir que en Màximo era un lliurepensador, és a dir, una persona no subjecta a cap de les ideologies a l’ús, per bé que en un dels diaris que he tengut ocasió de llegir recentment -Màximo va morir fa poc més de mig any- es mostrava clarament contrari a tota mena de totalitarisme, a la vegada que retratava la foscor i la pobresa cultural inherents a la postguerra allà als anys 60, quan encara era un nin.

A l’esmentat diari Máximo, tot parlant del seu padrí, amb qui l’unia una especial i afectuosa relació, diu el següent: «La vida, al menos, tiene dos lados para mirar. Y hay gente que vive para enfrentarlos: ¡Qué pena!». Quan vaig llegir aquestes paraules, no vaig poder evitar pensar en la creixent polarització de la política i de la societat en general, i més particularment de tot el rebombori al voltant del monument de sa Feixina, ara novament d’actualitat des que el Govern Espanyol ha anunciat la seva inclusió en el cens de símbols feixistes, tot després que els tribunals s’hagin pronunciat repetidament a favor de la seva protecció i hagin avalat, per tant, la posició d’ARCA i de bona part de la ciutadania pel que fa a la conservació del monument. Cal recordar que fou curiosament un ajuntament d’esquerres, llavors presidit per Aina Calvo, que lliurà el monument de tota la simbologia feixista amb què l’havia revestit el general Franco, resignificant-lo de bell nou i convertint-lo en un testimoni contra les guerres i a favor de la pau i la reconciliació.

ARCA ha posat en valor tant aquest fet com -i de manera especial- el seu vessant patrimonial, al capdavall, els arguments que han tengut en compte les instàncies jurídiques per avalar la seva protecció. Els partidaris de la demolició -liderats ara pel govern d’Espanya- obvien interessadament un fet fonamental, a l’hora d’abordar amb objectivitat la controvèrsia: Sa Feixina és un monument aixecat en memòria de les víctimes del creuer «Baleares», molts d’ells joves reclutats a la força en aquella despietada contesa civil. Des del meu punt de vista -que crec que també compartiria en Máximo-, les víctimes de l’anomenada Desbandá a les costes de Màlaga, en què sembla que participà el «Baleares», i els mariners supervivents metrallats per l’aviació republicana que suraven entre les restes del creuer una vegada enfonsat, són dues cares de la mateixa moneda: la de la crueltat i el sadisme no tan sols d’aquella guerra fratricida, sinó de totes les guerres.

Tenim una oportunitat per mirar endavant, sense que això impliqui haver d’oblidar, precisament per no cometre els mateixos errors de la nostra història més recent. Sa Feixina no és cap mamotreto feixista, com interessadament s’afanyen a escampar els partidaris de la seva demolició; és un monument d’estil racionalista que pot agradar més o menys, però això no li resta la importància ni el significat que té d’ençà de la resignificació impulsada al seu moment per Aina Calvo i el seu consistori. Podem fer dues coses, tot recordant el meu enyorat amic Máximo: tractar de comprendre l’enriquidora dualitat que ens ofereix la vida i treure’n les oportunes lliçons o viure per enfrontar-les inútilment. Personalment, crec que la iniciativa de la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica del Govern tendrà poc recorregut; mentrestant, farem bé de reflexionar sobre aquesta i altres qüestions per avançar plegats en democràcia i, sobretot, per entendre que destruir patrimoni no és mai una bona solució per resoldre els problemes inherents a la convivència i la resolució dels conflictes que se’n deriven.