Qui podrà viure a Mallorca d'aquí a vint anys?

Cada temporada turística es repeteix la mateixa escena a Mallorca. Hotels, restaurants o serveis públics cerquen treballadors i cada vegada és més difícil trobar-ne. No sempre perquè falti gent disposada a treballar, sinó perquè moltes d’aquestes persones simplement no tenen on viure a prop de la seva feina.

Durant anys, aquesta situació s’ha presentat com una dificultat puntual associada a l’inici de la temporada. Però cada vegada és més evident que no es tracta d’un problema temporal, sinó d’una tendència que es consolida amb el temps.

Davant aquesta realitat apareix una pregunta que fins fa poc semblava exagerada, però que avui ja forma part de moltes converses a l’illa: qui podrà viure a Mallorca d’aquí a vint anys?

Mallorca és una economia basada en serveis. Hotels, restauració, comerç, sanitat o educació depenen de milers de persones que viuen i treballen a l’illa durant tot l’any. Sense aquesta comunitat resident estable, el sistema simplement no funciona.

El problema és que el mercat de l’habitatge cada vegada respon menys a aquesta realitat econòmica. En moltes zones de l’illa, els preus ja no reflecteixen la capacitat de pagament dels salaris locals, sinó una demanda patrimonial amb ingressos molt més elevats.

A Mallorca, l’habitatge compleix avui dues funcions molt diferents. Per a moltes persones que treballen a l’illa és el lloc des d’on organitzar la vida quotidiana: viure a prop de la feina, criar una família o formar part d’una comunitat estable. Però per a una part creixent del mercat immobiliari és també una segona residència, una inversió o una manera de preservar patrimoni en un territori especialment atractiu.

Quan aquests dos usos competeixen pel mateix territori sota les mateixes regles, el resultat és previsible: l’habitatge acaba orientant-se cap al segment amb més capacitat de pagament.

En territoris molt atractius com Mallorca, el mercat immobiliari pot acabar deixant de respondre als salaris de l’economia local i començar a respondre al patrimoni global.

Per això, potser el debat sobre l’habitatge s’ha plantejat sovint de manera equivocada. El conflicte real no és entre turisme i residents. És entre l’habitatge com a patrimoni global i l’habitatge com a dret de residència per a les persones que viuen i treballen a l’illa.

Quan aquesta tensió s’intensifica, les conseqüències comencen a ser visibles. Cada vegada més treballadors han de cercar habitatge més lluny del seu lloc de feina, compartir pisos en condicions precàries o, simplement, plantejar-se abandonar l’illa. Al mateix temps, moltes empreses tenen cada vegada més dificultats per cobrir determinats llocs de feina.

Mallorca podria acabar afrontant una paradoxa coneguda en altres territoris molt atractius: morir d’èxit. Un èxit econòmic que fa créixer el valor del territori, però que al mateix temps expulsa gradualment la comunitat que el fa funcionar.

El debat sobre l’habitatge, per tant, no és només immobiliari. És una decisió sobre quin paper volem que tengui el territori: si principalment com a patrimoni global o també com a lloc on la gent que hi viu i hi treballa pugui continuar fent la seva vida.