Contra la llengua (Una vegada més)

L’enèsima agressió en contra de la llengua catalana s’ha consumat o està a frec de consumar-se amb la supressió de l’exigència del coneixement del català en diferents àmbits de l’Administració pública, entre els quals la docència. Els pseudoarguments que es fan servir des de l’aliança entre la dreta extrema i l’extrema dreta de PP-VOX (o al revés) no mereixen la més mínima consideració perquè sempre tenen el mateix caire fals, primari i destructiu, amb el parany afegit d’apel·lar a la llibertat com a gran tòtem que pretén justificar-ho tot. S’ignora a quina llibertat es poden referir perquè, fet i fet, la cosa acaba en cada ocasió de la mateixa manera, a saber, amb la limitació de la presència del català i amb la seva progressiva marginació de la vida dels ciutadans. En quin lloc queda la llibertat dels catalanoparlants de fer servir la seva llengua onsevulla?

Tanmateix, aquesta colla de sàtrapes que barregen la seva pregona ignorància amb un odi cerval envers la llengua històrica dels ciutadans de les Illes Balears, arrelada entre nosaltres des de fa vuit segles, haurien de valorar —ells, que es diuen fervents complidors de les lleis— que cada vegada que menystenen el català incompleixen l’Estatut d’autonomia que, cal pensar, constitueix o hauria de constituir la llei que els marqués la trajectòria en tot temps. Almenys, en el pla dels grans principis i de les enunciacions altisonants, de ben segur que no s’estarien pas de reconèixer que, també per a ells, l’Estatut és la norma de més relleu a la qual han de subjectar les seves accions públiques. Sigui com vulgui, la realitat és que, molt probablement, ni el partit que governa (VOX) ni els seus vicaris (PP) l’han llegit mai, l’Estatut i, si l’han llegit, no l’han copsat, l’ignoren, no els importa ni poc ni gens allò que digui o deixi de dir i van fent camí amb independència dels entrebancs legals que, eventualment, puguin obstaculitzar la seva determinació.

Tanmateix, és prou fàcil posar-los en evidència. Bastarà una breu anàlisi que relacioni allò que diu l’Estatut amb les virulentes escomeses que rep el català a la més mínima oportunitat, vingui o no vingui a tomb al tema de fons que es legisla. Vegem. A l’Estatut s’arrepleguen uns articles que donen i treuen raons. Quan es va aprovar la darrera gran reforma (l’any 2007), la situació de l’ús social de la llengua catalana era, amb tota seguretat, menys desfavorable que l’actual. No obstant això, ja es varen recollir aleshores una diversitat de preceptes que insistien (ja ho havia fet el text de l’any 1983) en l’obligació dels poders públics de promoure el coneixement i l’ús del català. Com, posem per cas, l’article 4.3, que estableix que les institucions garantiran l’ús normal i oficial del castellà i el català i hauran d’adoptar les mesures necessàries i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de totes dues llengües... És a dir, s’exigia i s’exigeix als poders públics una posició proactiva en favor del català, posició ben allunyada de la mera passivitat i encara més allunyada de l’agressivitat que s’exhibeix des de l’executiu i el Parlament.

[Per no dir res del caràcter d’idioma oficial que té el català a l’article 4.1 —és defensable, té cap sentit en termes racionals, maltractar una llengua oficial que, a més a més, és qualificada de pròpia?— o del deure de tots els poders públics de normalitzar la llengua catalana que recull l’article 35.]

És tota una obvietat que no solament la igualtat plena de les dues llengües no s’ha aconseguit ni de lluny, sinó que el camí que emprenen els irresponsables governants d’aquestes hores amargues és justament el contrari, a saber, marginar el català de l’Administració pública i, en conseqüència, fer-lo més i més prescindible i ignorat (si fa no fa, un residu folklòric). De manera que si alguna cosa queda prou palesa és que estem en presència d’un destacat incompliment de l’Estatut per part de l’equip de govern VOX-PP. Fins i tot les mateixes ments obtuses que escaïnen a tort i a dret el seu odi malaltís en contra de la llengua dels illencs poden entendre —els atorgarem aquest benefici de suposar-los prou capacitat de discerniment— que allò que facin en la direcció oposada de promoure i fomentar el coneixement i l’ús del català en tots els àmbits on arriba l’Administració autonòmica equival a contradir el que l’Estatut ordena, equival, al cap i a la fi, a incomplir-lo.

És bo d’entendre. És bo d’entendre, senyores i senyors de la subterrània coalició de govern i de l’eloqüent majoria parlamentària. Ningú no pot fer el que vulgui amb la llengua catalana com si fos una joguina que es canvia de mans capriciosament. Ningú no pot fer servir el català per compensar ves a saber què dels pactes passats, presents o futurs. No es pot jugar amb la promoció i la defensa del català perquè és una obligació legal establerta per una llei orgànica de l’Estat. Per idèntica raó —perquè és una obligació legal— no es pot prescindir d’actuar políticament amb l’objectiu d’aconseguir la igualtat plena de totes dues llengües oficials.

Per si qualcú tenia dubtes sobre tot plegat, cal insistir que la dreta extrema i l’extrema dreta actuen de forma il·legal quan marginen el català de l’Administració i quan minven els requisits de conèixer-lo als treballadors públics, que inclouen els ensenyants. En definitiva, es col·loquen en confrontació amb les disposicions normatives de l’Estatut, i això és el mateix que dir que l’incompleixen obertament. Sense necessitat de considerar l’obligació moral que neix del fet de governar una terra amb una de les dues llengües oficials en posició evident de desavantatge i de minorització que, necessàriament, exigeix que sigui promoguda, potenciada i prestigiada. Encara que només fos per un elemental sentit de la responsabilitat.