Entre rebaixes fiscals i debats estèrils

El Govern ha anunciat noves rebaixes fiscals per facilitar l’accés a l’habitatge, centrades principalment en la reducció de l’ITP per a la compra —especialment per a joves— i altres bonificacions vinculades a la transmissió, tal com recollia aquest mateix diari dijous, 19 de març. Sobre el paper, poden semblar mesures raonables. Però en un mercat tensionat com el de Mallorca, amb una oferta limitada i una demanda fortament pressionada per capital extern, aquestes polítiques acaben tenint un efecte molt clar: alimentar la pujada de preus. No resolen el problema, el desplacen i sovint l’intensifiquen.

I la pregunta és inevitable: són aquestes mesures les que han de resoldre el problema de l’habitatge? De veres es pensa que amb rebaixes fiscals en un mercat tensionat s’alleugerirà l’accés?

Mentrestant, assistim a debats que freguen el ridícul. La polèmica sobre el nom de Ciutat ocupa espai públic i institucional com si fos una prioritat real. Com si canviar el nom hagués d’ajudar que la gent que viu i fa feina a Palma pugui trobar un habitatge o que els joves puguin accedir al seu primer pis. De veres es pensa això? Si aquesta és la direcció, el problema no només no es resoldrà, sinó que es farà crònic.

Des de fora, la sensació és preocupant: que el Govern no té clar cap on ha de tirar. No seria lògic mirar cap a altres territoris similars que ja han passat per situacions semblants i veure com ho han afrontat?

Perquè les solucions existeixen, però no passen per petits pedaços. Requereixen ordenar el sòl en funció de la seva funció social i activar instruments perquè el sòl classificat entri de manera efectiva al mercat destinat a habitatge per a residents. Parlam d’eines concretes com bancs públics de sòl o mecanismes que evitin la retenció especulativa i garanteixin la seva funció residencial. No és una solució immediata, però sí una via real per estabilitzar el problema a mitjà termini.

L’objectiu hauria de ser clar: que el sòl per a habitatge resident es valori en funció dels salaris locals i que la competència es produeixi dins aquest marc, no en un mercat global on la població local no pot competir.

La desconnexió és evident. El món polític sembla viure dins una bombolla pròpia, amb sous estables —i sovint elevats— finançats amb els doblers públics dels mateixos ciutadans que avui no poden accedir a un habitatge. Això obliga a una pregunta incòmoda: de què serveix elegir representants, pagats per tots, si no són capaços d’afrontar un problema que condiciona la vida de la gent?

Perquè la realitat és clara: el problema ja no afecta només els més vulnerables, sinó la majoria social —persones amb feina i ingressos dignes— que queden fora del mercat. Tal com ha assenyalat Joseph Stiglitz, quan el diagnòstic és erroni, les polítiques públiques poden agreujar la situació. I això és exactament el que està passant: s’actua sobre els símptomes, no sobre la causa.

El problema és estructural. És el sòl. I mentre no s’actuï sobre aquest element central, qualsevol mesura serà insuficient. La renúncia institucional a afrontar-lo per evitar el cost polític té, en realitat, un cost molt més gran: una societat que ja no es pot permetre viure allà on fa feina. Quan això passa, no falla només el mercat, falla el sistema. I ja no és només una crisi d’habitatge, sinó una crisi de país.