Els valors ètics i la guerra

Em dedico a la docència, de manera que en major o menor mesura, educo als fills i filles dels altres. Això suposa una gran responsabilitat, i més quan directament les meves especialitats són la filosofia i l’ètica, però estic molt contenta de poder guanyar-me la vida amb allò que per a mi és tan vocacional. La filosofia és amor a la saviesa, és camí cap a la llibertat, és desenvolupar la capacitat d’admirar, però també d’exercir l’esperit crític. A l’aula allò que més s’aprèn és el què no cal ni argumentar perquè esdevé coherent. Parlem de justícia, de llibertat, de tolerància, de drets, de dignitat, és a dir d’ideals i de valors. Parlem de com cal resoldre els conflictes mitjançant el respecte, la capacitat d’escolta, la llibertat d’expressió, el consens, el diàleg… Practiquem dins l’aula de manera que les i els adolescents experimenten situacions a petita escala que les i els poden preparar per al futur. Descobreixen que l’origen etimològic de la paraula ‘política’ prové de ‘polis’ o ciutat i que en un temps llunyà es donava a entendre com allò que cerca la justícia i el bé comú, però de manera altruista, i no pel propi interès.

El curs passat una decisió política va decretar que a les Illes Balears l’alumnat sols cursarà l’assignatura ‘Educació en valors cívics i ètics’ a darrer curs de l’ESO i de les dues sessions setmanals que tenia, sols ho farà en una, cedint-la a l’assignatura de matemàtiques que es cursa en tots els cursos des de primer a quart… Com explicar dins l’aula que no interessa que la ciutadania del futur tingui esperit crític i que no cal educar en valors? El jovent davant tot plegat s’ofèn, i s’adona que aquesta decisió és una falta de respecte cap a ells i elles.

D’altra banda, en aquests moments a nivell global, el món expressa que els avenços ètics als quals tant ha costat arribar com són el reconeixement dels drets humans i el respecte a les lleis que els avalen, són enderrocats en un instant. Pensàvem que a la fi començava a quedar clar que tot ésser humà sigui del gènere amb el qual s’identifiqui, sigui de l’ètnia que sigui, té un valor únic, i que els drets, en especial el dret a la vida, és allò que no es pot vulnerar. El jovent s’adona que les accions i decisions que tenen lloc a nivell local i internacional responen a l’ambició econòmica, a l’abús de poder. La guerra és el màxim exponent d’un sistema que es basa en la desigualtat, la guerra és la punta d’un iceberg anomenat «patriarcat» com a camí que imposa la llei del més fort. No parlo dels homes o de les dones, parlo d’un mal estructural i sistèmic ancestral que funciona exercint violència explícita i implícita, un mal que se sosté gràcies a la seva aliança productiva amb el capitalisme i que s’imposa en lloc de promoure la cura dels altres, la cooperació entre iguals, el respecte a la naturalesa i als éssers vius.

La ignorància, la mediocritat i la covardia queden patents a nivell històric, però què hi podem fer nosaltres? Prendre consciència, adonar-nos-en, rectificar si cal, comunicar que no estem d’acord… Seguir educant a favor d’uns ideals que alliberen, a favor d’uns valors basats en la justícia i el reconeixement de la dignitat humana. Expressar que estem a favor d’una societat plural on la diversitat es contempla com allò enriquidor, perquè el jovent s’adona que la barbàrie és fruit de la incompetència i les mancances dels qui, en un complex d’inferioritat no diagnosticat (o sí), tenen la necessitat de «tenir» en lloc de cultivar el «ser».

No callarem. Seguirem educant a favor de la igualtat, de la llibertat, de l’equitat, del diàleg i el consens. Seguirem evidenciant que hem de preparar al jovent perquè pensi per si mateix i a no deixar-se arrossegar per l’imperi de la mentida i la desinformació que el menysprea i el tracte com un titella. El professorat de filosofia, malgrat tot, seguirem educant en valors cívics i ètics. La guerra és la resposta de la barbàrie, però la violència mai serà la nostra resposta, ni dins ni fora de l’aula, i malgrat que el món vagi en una direcció, la nostra serà diferent. Malgrat que el nostre present és certament desolador i mediocre, hi ha camí, ja que el futur no és nostre, però arribarà, es cultiva ara, i és del jovent.