El Laccao com a símbol

El misteri del sabor exquisit del Laccao el posa al descobert l’empresa que l’elabora: «El secret rau en la qualitat dels seus ingredients. Laccao porta un 93% de llet semidesnatada de Granges de Mallorca, un 1% de cacau en pols i dues culleradetes de sucre. El resultat és tot un clàssic mallorquí». Prenc nota de què la mallorquinitat és un factor fonamental de la seva qualitat, segons afirmen Agama i Damm. La idea es referma en llegir a la mateixa web corporativa que «des del 1944 Laccao ha mantingut el seu ADN: el característic color blanquinós de la llet fonent-se amb el marró del cacau i els pòsits de nata blancs i densos certifiquen la qualitat de la llet de Granges de Mallorca».

El Laccao, un producte creat el 1944 per l’empresa Lactel i l’apotecari de Palma Tomàs Cano, s’integrà dins l’oferta d’Agama quan l’any 1958 es creà l’empresa làctica. El químic José Ramón Sarriegi perfeccionà la fórmula. Segons conta el seu fill Andoni Sarriegi, arribà a provar l’agar-agar, que avui ens sembla tan comú, com a espessidor. Seguint l’argumentació de la productora, es pot concloure que Agama i el seu producte estrella han mort a principis de 2026. Damm mai li podrà aportar la mallorquinitat de la llet de què gaudia fins ara.

Agama i el Laccao s’esvaeixen després de quasi setanta anys de vida la primera i més de vuitanta el segon. Igual que succeí en el passat amb El Caserío –aquell en el qual confiàvem– o amb els delitosos gelats de La Menorquina. La ramaderia de vaques només resisteix a Menorca gràcies a la potència de Coinga i als formatges artesanals de desenes de llocs dispersos per tota l’illa.

No ha estat aquesta l’única notícia dolenta pel conseller d’Agricultura, Joan Simonet. El tancament de la cooperativa agrària s’Esplet demostra que el camp mallorquí ha perdut el seu valor secular, que no era altra que la producció de queviures per a l’abastiment de la població. Ara, només s’escolta el clinc-clinc dels doblers quan es pot posar ciment, piscina i carretera d’accés per a vehicles d’alta gamma. En cas d’impossibilitat legal per a aquesta dotació de serveis privats, ja vendrà algun polític del futur a solucionar-ho. També es rendibilitza amb la instal·lació de grans camps de plaques solars –que realment haurien de créixer damunt els sòtils de polígons industrials i hotels. La construcció de camps de golf o de polo és una alternativa amb la qual somnien els inversors.

El camp de les illes s’hauria de protegir com si es tractàs d’un tresor. Primer de tot i més important, per la seva funció bàsica: proveir la població. Alguns pensen que mai tornaran els temps en els quals tenir un hort era fonamental per a la subsistència. Que tot ho continuarem comprant a països que produiran a baix preu per als rics occidentals del nord. Que, a més, ens ho transportaran des de milers de quilòmetres de distància gràcies a un petroli barat. A llarg termini, aquesta opció és més improbable que guanyar la grossa de la loteria.

Si l’aliment no ens sembla una raó de pes, podem adduir un altre argument: el turisme. Els nuclis hotelers o turístics residencials necessiten un entorn natural. Si exceptuam les destinacions culturals, gairebé ningú vol viatjar a un indret en el qual el ciment ho envaeix tot. Tots els empresaris turístics haurien de col·laborar per mantenir el camp. Ben al contrari, a un hotel mallorquí és difícil trobar sobrassada; a un eivissenc, difícilment serveixen flaó; a un menorquí, els bufets són buits de formatge maonès i, si es troben ensaïmades, solen ser industrials.

El menyspreu al camp i al pagès ja el paga la indústria de transformació agrària. En el futur, tots ens lamentarem d’haver-ho permès.