Per a quan l’aportació del saber femení serà integrada a la humanitat?

En aquesta Celebració del dia Internacional de la Dona, vull transitar pel món del coneixement i del saber de les dones, per tota la seva aportació, no només intel·lectual, sinó també com a models de vida per forjar noves identitats. Per la seva fermesa, resistència i valentia davant les barreres que han hagut de patir i superar i, sobretot, pel seu Amor a la cultura -l’Odi i la Intolerància corresponen a la barbàrie. El saber requereix la interiorització del coneixement perquè pugui esdevenir saviesa, la que sorgeix de l’ànima, de l’alé de la vida i de l’impuls del batec del cor.

Una mirada cap a temps prehistòrics, on es va retre culte a la Gran Deessa – creadora sàvia, poderosa i justa- les dones desenvoluparen l’agricultura, descobriren l’art de la ceràmica i la química dels esmalts. A la majoria de les regions del món, les deesses havien adquirit considerables coneixements de plantes medicinals, motiu pel qual eren considerades sanadores. Aquesta praxi guaridora era també una de les funcions de les sacerdotesses. La Sibil·la, també representa l’arquetip de la profetessa i la sacerdotessa, dona sàvia i vident, mediadora de l’humà i del diví. Prototip de dona que vas trobant a la Vida, quan una certa maduresa fa perdre la por i condueix a l’obertura.

Quan es varen crear les Universitats -al nostre àmbit socioculturalreligiós- es va produir tota una reorganització i jerarquització del coneixement, ja que es varen començar a demanar títols per accedir-hi. Tot el bagatge de coneixements que havien incorporat les dones mitjançant la seva praxi com a cirurgianes, físiques o comares, no es va poder acreditar quedant excloses de la Universitat i de l’exercici d’aquestes professions. Aquesta via de formació, no serà possible fins a finals del segle XIX a Europa i principis del segle XX a l’Estat Espanyol. De tot plegat se n’ocupà el Moviment Feminista exhaustivament. Les fonts dels sabers per a les dones medievals són els convents i les comunitats de beguines. Dels primers, una de les místiques més rellevant és Hildegarda de Bingen, dona d’altes capacitats i d’una inventiva excepcional. El seu llegat va des de tractats de medicina i música a una fèrtil literatura de les seves visions i correspondència. Quant als beguinatges, es pot dir que són espais de llibertat -més tard seran construïts literàriament per Christine de Pizan a la Ciutat de les Dames- originats per un moviment internacional de dones, les beguines, que proposaven una forma diferent d’estar en el món: optaren per escollir el seu camí de vida, desenvolupar la seva autonomia i llibertat i molt especialment la seva espiritualitat al marge de les estructures eclesiàstiques. La flama de l’humà i el diví tornava a brollar des d’aquells temps de les sacerdotesses. Un dels llibres més bells de la mística de tots els temps és el de la beguina Margarita Porete, condemnada i cremada a la foguera per un tribunal a qui mai es va dignar a respondre.

La caça de bruixes és un exponent dels sabers que tenien les dones i això les convertia en una amenaça política, religiosa i sexual. La repressió al món intel·lectual va ser d’una crueltat extrema, arribant a la mort. No va ser suficient l’exclusió, fonamentada sobre la ignomínia de considerar-las inferiors intel·lectualment per obtenir una formació, per tal que quedessin subsumides en el masculí, silenciades i invisibilitzades. Les dones veuen, però no són vistes, parlen però no les senten ni escolten.

Al discurs de la inferioritat se li va sumar el de la polarització intuició/raó. El logos és masculí, la dona és intuïció. No obstant aixó, les dones es varen incorporar a les universitats, s’han pogut formar, hi han visibilitzat la seva aportació en el món del saber. Ara coneixem a moltes científiques, però també sabem que la ciència és androcéntrica i això encara repercuteix de manera discriminatòria a les dones. A mode d’exemple, vull citar algunes destacades científiques com Rachel Carson, va descobrir la nocivitat del DDT i la lluita per a la retirada d’aquest producte li va costar anys d’haver de patir ser ridiculitzada per a la indústria química. Altres, com Rosalind Franklin o Jocelyn Bell han hagut de suportar la injustícia de no rebre el premi Nobel per l’autoria de les seves descobertes.

Les directrius de projectes universals no poden estar marcades per un sol sexe, perquè tal com diu el sociòleg Giddens, esteim en un món desbocat. Els fets d’aquests dies ho sostenen. D’aquí que el valor epistèmic del femení s’ha d’incorporar a la Vida.

Suscríbete para seguir leyendo