La veritat no es deroga, la memòria és justícia

El 24 de febrer de 1937, en el cementeri de Palma, el feixisme va fer callar quatre homes: Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Ques. Els executaren després d’un simulacre de judici, sense garanties i sense pietat; els assassinaren amb la voluntat clara d’escampar la por.

Mentre escric aquestes línies, m’arriben encara els ecos de les veus que es pogueren sentir dimarts, dia 10 de febrer, al Parlament de les Illes Balears, durant el debat i la votació de l’esmena a la totalitat que presentaren els Grups Parlamentaris Socialista, Més per Mallorca i Mixt, contra la Proposició de llei de derogació de la Llei 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears. Les paraules del diputat Rodríguez Farré de Vox, tretes del diari de sessions del PIB, demostren l’afany manipulador de l’extrema dreta. Diu el diputat: «Esta ley hunde sus raíces en un terreno envenenado y, por lo tanto, sus frutos son también ponzoñosos. Esta ley parte de una idea, que es que hubo dos bandos en la Guerra Civil y había un bando bueno y un bando malo. A partir de ahí, todo lo que desarrolla esta ley es nefasto, es falso e intenta imponernos una verdad impostada y manipulada». Per la seva banda, la diputada del PP, Cabrera Rosselló, no va voler quedar enrere en el relat ideològic i afirmà: « [...] hoy votaremos en contra de la enmienda a la totalidad, porque se puede rendir homenaje a las víctimas sin tener una ley que obligue a pensar de una manera determinada». Aquestes afirmacions no són només irresponsables, sinó que suposen una manipulació greu de la història. La Llei de Memòria Democràtica parteix d’un fet històric incontestable: el 1936 no hi va haver dos bàndols que competien en igualtat moral. Hi va haver un cop d’estat militar, contra un govern legítim, que va desencadenar la Guerra Civil.

Equiparar les víctimes dels dos bàndols és falsejar la realitat. Els desastres ocasionats en un estat de guerra no poden comparar-se amb la repressió posterior que no es va aturar i que va continuar durant quaranta anys de dictadura. Durant quatre dècades, les víctimes del bàndol vencedor varen ser reconegudes i homenatjades públicament. Les víctimes republicanes, en canvi, varen ser silenciades, empresonades, executades o condemnades a l’oblit. Moltes encara avui continuen en fosses comunes.

Per això és un acte ignominiós, per a qualsevol demòcrata, qüestionar la necessitat de la Llei de Memòria Democràtica i més encara, derogar-la amb l’únic argument de satisfer les exigències de l’extrema dreta. No ens enganyem, no és un fet menor, no es tracta d’un simple canvi normatiu. És una decisió ideològica, un retrocés moral i polític. Derogar una llei de memòria és desprotegir les víctimes, és afeblir el compromís institucional amb la veritat i és enviar el missatge que els drets humans poden quedar sotmesos a interessos partidistes. Un missatge certament inquietant: la memòria molesta, la veritat incomoda, la reparació fa nosa.

La barbàrie no són només els actes de violència explícita. La barbàrie comença amb la normalització dels discursos d’odi, amb la relativització dels crims, amb l’equidistància còmoda entre víctimes i botxins i continua quan la societat es cansa de recordar. La convivència només es construeix sobre la veritat i la justícia; no hi ha concòrdia possible sobre l’oblit imposat i això és un mínim exigible a qualsevol formació política amb vocació democràtica.