El país que es cuida en B

Si qualcú vol entendre què vol dir envellir a les Illes Balears, no li bastarà mirar estadístiques. Haurà d’asseure’s dins una casa on la dependència ha arribat sense avisar. Allà, entre horaris mèdics, pastilles i vigilància constant, apareix una figura imprescindible: la dona que ha vingut de fora per cuidar.

Sap com aixecar sense fer mal, com anticipar una crisi, com sostenir una conversa que calma. Treballa en un espai íntim i fràgil. I, malgrat la responsabilitat enorme que assumeix, la seva situació legal és sovint precària.

Mentre el Govern celebra rècords d’afiliació a la Seguretat Social, hi ha una dada que desmunta el relat: des del 2019 el nombre de treballadores de la llar donades d’alta ha caigut prop d’un 20%, mentre que les persones amb dependència reconeguda han augmentat més d’un 50%. Les cures no han disminuït; el que ha retrocedit és la seva cobertura legal.

I aquesta contradicció, si fos pel PP, seguiria igual perquè respon a una estratègia política. El Govern presidit per Marga Prohens, amb el Partit Popular marcant perfil i competint en duresa amb Vox, ha convertit la migració en un terreny de confrontació ideològica.

La majoria d’aquestes dones són migrades, moltes d’Amèrica Llatina. Ja viuen aquí. Ja treballen aquí. Ja sostenen el dia a dia de milers de famílies. El que reclamen no és cap privilegi: és contracte, cotització, protecció. Drets laborals bàsics, vaja.

I aquí s’entrecreua l’altra realitat: la de les famílies d’aquí.

Quan una família decideix contractar ajuda domiciliària, ho fa després d’haver esgotat totes les alternatives. Ho fa perquè no pot més. Reduccions de jornada, excedències, estalvis que desapareixen, salut que es ressent. Ningú contracta una cuidadora per comoditat; ho fa per necessitat.

I aquesta necessitat s’ha agreujat perquè els serveis públics de dependència no donen resposta suficient. Les hores d’ajuda a domicili són escasses, les llistes d’espera s’allarguen i els recursos no creixen al ritme que creix la dependència. El resultat és que moltes famílies es veuen obligades a cercar solucions pel seu compte, no perquè vulguin substituir el sistema públic, sinó perquè aquest no arriba. La precarització de l’atenció pública expulsa el problema cap a les llars.

És en aquest punt on les dues vulnerabilitats es toquen. Dones que necessiten regularització per poder treballar amb drets. Famílies que necessiten seguretat jurídica per poder contractar. No són interessos oposats. Són dues parts d’una mateixa equació.

Per això la regularització que impulsarà el Govern d’Espanya no és un caprici ideològic, sinó l’única via realista per ordenar aquesta realitat. És l’únic mecanisme que permet que aquestes dones surtin de la clandestinitat laboral i que les famílies puguin contractar-les amb garanties. Sense aquest pas previ, parlar de legalitat és pura retòrica.

Oposar-s’hi és perpetuar el país que es cuida en B.

I el més greu és que Marga Prohens ha decidit combatre aquesta regularització amb els mateixos arguments que difon l’extrema dreta: l’»efecte crida», la por a la delinqüència, el suposat col·lapse dels serveis públics. Sap que parlam de persones que ja són aquí i que ja treballen aquí. Sap que regularitzar no crea el problema, sinó que l’ordena. Però alimentar aquests bulos li permet continuar la cursa antiimmigració amb Vox i reforçar el relat identitari del Partit Popular.

Aquesta és la hipocresia de fons: apel·lar a la legalitat mentre es bloqueja l’única via que permet complir-la; proclamar la defensa de la gent d’aquí mentre es deixa les famílies sense recursos públics suficients i sense un marc segur per contractar; parlar d’ordre mentre es manté en la irregularitat el mateix sistema de cures que sosté la nostra societat.

El país real no es governa amb eslògans. Es governa assumint que tant les dones que cuiden com les famílies que les necessiten mereixen drets, protecció i seguretat. Tot el que no sigui això és continuar mirant cap a una altra banda mentre el país es cuida en B.