Desarmem el llenguatge feridor i cultivem l’amabilitat

Aquest és el consell que el papa Lleó XIV ens dona als cristians i persones de bona voluntat per al temps de Quaresma que iniciam avui amb la imposició de la cendra damunt del cap que ens recorda la nostra feble condició humana i ens convida a convertir-nos a l’Evangeli. L’Església, així, ens proposa viure un temps especial de sobrietat, reflexió, pregària i caritat, de presa de consciència de qui som, d’on venim i cap on anam, ajudant-nos a viure la nostra identitat cristiana. Ens diu que «la Quaresma és el temps en què l’Església ens convida a tornar a posar el misteri de Déu al centre de la nostra vida, perquè la nostra fe retrobi el seu impuls i el cor no es dispersi entre les inquietuds i les distraccions quotidianes». És una invitació a creure en Déu i renovar així la decisió de seguir Crist, unint-nos al seu misteri de passió, mort i resurrecció, entorn del qual tenen sentit les celebracions cristianes i manifestacions religioses.

La proposta és: «escoltar» i «dejunar». En primer lloc, «escoltar» significa donar espai a la Paraula a través de l’escolta, la qual cosa vol dir estar atents al clamor dels pobres i exclosos, reflectit en la Paraula de Déu, que sempre se’n fa ressò; a més, ens convida a reconèixer que la condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l’Església. La memòria històrica del Poble de Déu comença precisament quan Déu escolta els crits de dolor dels oprimits i diu «venc a alliberar-los!» (cf. Ex 3,7-8). Avui, més que mai, espera la nostra voluntat d’escolta. Només quan escoltam, estam capacitats per a dialogar i respondre.

En segon lloc, la Quaresma és el temps on el «dejuni» constitueix una «pràctica concreta que disposa a l’acollida de la Paraula de Déu. L’abstinència d’aliment és un exercici ascètic antiquíssim i insubstituïble en el camí de la conversió. Precisament perquè implica el cos, fa més evident allò de què tenim «fam» i allò que consideram essencial per a la nostra subsistència. Serveix, per tant, per a discernir i ordenar els «apetits», per a mantenir desperta la fam i la set de justícia, traient-la de la resignació, educant-la perquè es faci pregària i responsabilitat envers el proïsme». Dirà també que «el dejuni, entès en aquest sentit, ens permet no només disciplinar el desig, purificar-lo i fer-lo més lliure, sinó també expandir-lo, de manera que es dirigeixi a Déu i s’orienti a actuar en el bé; i perquè conservi la seva veritat evangèlica i eviti la temptació d’enorgullir el cor, s’ha de viure sempre amb fe i humilitat».

El papa Lleó XIV amplia el concepte i es refereix a un nou tipus de «dejuni» quan ens diu: «voldria convidar-vos a una forma d’abstinència molt concreta i sovint poc apreciada, és a dir, la d’abstenir-se d’utilitzar paraules que afecten i fereixen el nostre proïsme. Comencem a «desarmar el llenguatge», renunciant a les paraules feridores, al judici immediat, a parlar malament del qui és absent i no es pot defensar, a les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a mesurar les nostres paraules amb cura i cultivar l’amabilitat: dins de la família, entre els amics, als llocs de treball, a les xarxes socials, en els debats polítics, als mitjans de comunicació i a les comunitats cristianes. Aleshores, moltes paraules d’odi donaran pas a paraules d’esperança i de pau». El camí perquè arribi Pasqua queda indicat!