Sánchez decreta vint Montuïris

Què pot suportar Mallorca? Podem continuar creixent indefinidament dins una illa finita?

La pregunta és inevitable quan PSIB-PSOE, Més-Sumar i Podemos celebren un decret impulsat per Pedro Sánchezque permetrà la regularització de 500.000 persones a tot l’Estat i que obre la porta a nous reagrupaments familiars.

Des de la Coalició Per Mallorca no ens oposam a ningú pel seu origen, però sí a una decisió presa des de Madrid que ignora els límits reals d’un territori insular. Què pensen que passarà amb l’habitatge, els serveis públics o la qualitat de vida?

Els números són clars.

Si a les Balears es regularitzen entre 25.000 i 30.000 persones, i entre un 30% i un 40% acaben sol·licitant reagrupament familiar (amb una mitjana d’1 a 1,5 familiars), el resultat és evident: entre 45.000 i 60.000 nous residents a mitjà termini.

Això no és una abstracció. És afegir a Mallorca un gran municipi sencer o vint de petits. És com incorporar deu municipis com el d’Alaró o un nou Calvià a l’illa o vint Montuïris, sense haver creat abans habitatge, escoles, centres de salut ni infraestructures.

Les conseqüències són immediates: preus de l’habitatge encara més elevats, més massificació, centres de salut i escoles saturats, més cues, més embussos i menys capacitat de resposta dels serveis públics. També vol dir més pressió sobre l’aigua, més residus i menys qualitat de vida.

Hi ha, a més, un impacte polític que ja és mesurable. En els darrers deu anys s’han nacionalitzat espanyoles 57.000 persones nascudes a l’estranger a les Illes Balears. En cas que totes votassin, això equivaldria aproximadament a vuit diputats al Parlament de les Illes Balears.

A aquest ritme, en dos o tres anys aquestes 57.000 persones es convertiran en prop de 100.000, ampliant encara més l’impacte sobre el cens i els equilibris socials i polítics.

La pregunta és inevitable: es volen alterar els equilibris de Mallorca amb decisions d’aquest abast? Perquè el que és clar és que afegir una ciutat sencera a una illa és estructuralment insostenible.

Avui, el 28% de la població de les Illes Balears ja ha nascut a l’estranger. La qüestió no és l’origen, sinó la capacitat: fins on podem créixer sense perdre benestar, cohesió i convivència? Integrar no és només regularitzar; és garantir serveis, oportunitats i qualitat de vida. I això també té límits.

En aquest context, tampoc es pot ignorar que la llengua pròpia de Mallorca, ja en situació de minorització, es veu encara més pressionada quan el creixement demogràfic no va acompanyat de polítiques d’integració reals.

Defensar límits no és excloure ningú. És defensar el dret a viure bé a Mallorca.

És normal que tothom vulgui triar on vol viure.

Però els mallorquins també tenim dret a existir com a tals.