El creixement turístic mundial desbocat

Durant anys, el relat dominant ha estat simple i tranquil·litzador: el turisme creix perquè el món creix, perquè viatjar és un dret, perquè la tecnologia ho farà més eficient i perquè la sostenibilitat permetrà continuar gairebé com fins ara. Però aquest relat comença a decaure: El creixement turístic global ja no només xoca amb els límits territorials; xoca frontalment amb els límits climàtics del planeta.

Entre 2005 i 2025, la població mundial ha augmentat en uns 1.600 milions de persones. És molt. Però en el mateix període, el turisme internacional ha passat d’uns 800 milions de viatges a més d’1.400 milions, gairebé el doble. No és un creixement proporcional: és un canvi estructural en la manera com el món es mou. I aquí rau el problema: la població s’estabilitza; la mobilitat turística s’accelera.

El turisme no creix únicament perquè hi hagi més gent, sinó perquè cada persona viatja més vegades, més lluny i amb més intensitat energètica. Aquest fenomen, que sovint es presenta com una història d’èxit econòmic, té una cara fosca: depèn quasi exclusivament de dos sectors extremadament contaminants i difícils de descarbonitzar, sobretot per Mallorca —l’aviació i el transport marítim de gran tonatge.

El turisme internacional actual és, en essència, turisme fòssil i el transport és el gran repte del turisme mundial. L’aviació representa aproximadament el 2,5–3% de les emissions globals de CO₂, però el seu impacte climàtic real és més gran a causa dels efectes en alçada (contrails, NOx). A més, és un dels sectors amb creixement d’emissions més ràpid abans de la pandèmia. La pregunta clau és inevitable: podrà l’aviació seguir creixent com fins ara d’aquí al 2050? Tot indica que el futur de l’aviació no serà un col·lapse sobtat, sinó una tensió permanent entre demanda creixent i restriccions climàtiques. El resultat probable: preus més alts, menys vols barats, i un fre parcial al creixement massiu.

Transport marítim: menys visible, però igualment crític. El transport marítim internacional és responsable d’aproximadament el 3% de les emissions globals, i també afronta una transició difícil. Combustibles alternatius (metanol, amoníac, hidrogen) estan en fase inicial i impliquen costos més elevats i infraestructures noves. En el cas del turisme, això afecta especialment: creuers, ferris, logística associada a illes molt dependents de l’exterior. La idea que el transport marítim podrà créixer indefinidament sense encarir-se no és realista. Igual que amb l’aviació, la descarbonització implicarà menys eficiència econòmica a curt i mitjà termini.

És fàcil pensar que en el futur tendrem un turisme més car. Si unim totes les peces, el missatge és clar: el turisme global pot continuar creixent, però no com fins ara, ni per a tothom, ni al mateix preu. Els escenaris que projecten 3.000 o 3.500 milions de viatges internacionals el 2050 assumeixen implícitament que l’energia continuarà sent barata i que les emissions i els impactes climàtics o militars no alteraran l’economia global. Són supòsits cada vegada més fràgils.

Mallorca enfronta aquest futur ja turísticament saturada. Amb més de 33 milions de passatgers anuals a l’aeroport de Palma i un volum de turistes que multiplica per més de deu la seva població resident, l’illa no té marge físic per absorbir més pressió. La gran pregunta és incòmoda però inevitable: es pot controlar el turisme a Mallorca si el turisme mundial continua creixent? La resposta curta és sí, si Mallorca va a contracorrent del sistema global. Això vol dir acceptar que no tot el que el mercat demana pot ser acceptat, no cada avió ple és una bona notícia i no cada rècord és un èxit.

Les polítiques actuals (sostre de places, impost turístic) són necessàries però insuficients si no s’acompanyen de decisions més estructurals: gestió de vols, límits reals de capacitat, i una redefinició del que s’entén per «èxit turístic». Si Mallorca no pren decisions clares ara, el futur no serà l’estabilitat, sinó una inèrcia de creixement forçat: cada any una mica més, fins que el conflicte social, l’escassetat de recursos o l’impacte climàtic imposin límits de manera abrupta.

El turisme mundial desbocat és també un problema local. És un símptoma d’un model de mobilitat global incompatible amb un planeta en emergència climàtica. Mallorca pot controlar el seu turisme, però només si accepta una veritat fonamental: en un món amb límits, créixer menys no és fracassar; és sobreviure.