Un adeu esperat

El dia 21 de desembre, quan a penes els docents començaven les vacances de Nadal, va morir la nostra companya de l’IES Binissalem, Pilar Calafell Vert, professora de música i cap d’estudis adjunta de 1r i 2n de l’ESO. Sempre s’ha dit que són mals dies per a morir-se, just perquè són temps de joia, festes i de retrobaments familiars, però, tristament, no podem triar el dia que ens tocarà marxar. Ella, com a bona melòmana, ha tancat els ulls i ara escolta el silenci de quan la música comença.

Els Xeremiers de Sóller es feren eco de la notícia perquè formava part d’aquest grup que tant va fer per conservar les tradicions locals i la música en general. Avui dissabte, 7 de febrer, l’institut li farà un homenatge. Els records són com una fenomenologia de les vivències i de les emocions que retornen obstinadament a la ment i que sovint no podem ni escapolir-nos del que provoquen, sobretot dolor i tristesa.

Raïssa Maritain ho transcriu així: «No puc mirar la finestra de la teva habitació per la qual tu treies el cap per observar-nos com jugàvem en el jardí. I a la tarda, quan sortíem ja no era necessari abaixar la veu per no destorbar el teu son. El rumor que fèiem és per a nosaltres un trist record de la teva absència i del teu repòs etern».

Des d’aquest silenci de la música quan comença, recordaré a na Pilar com aquella dona riallera —qui fa somriure als altres és digne del paradís—, subtil i de caràcter amatent, una imatge que ha quedat viva en els meus silencis on resto entotsolat. Cada vegada que ens somreia era un dia vençut a la mort, un gram de llum que servia de contrapès a diversos quilos d’ombra.

Són petites coses, sense cap mena de transcendència que, en definitiva, són les que tossudament revenen des del fons de la memòria. Al capdavall, som tan sols una minúscula fracció de temps infinit amagada dins d’un món finit. Si el drama és en cinc actes, i tu l’has realitzat només en tres, pensa que aquests tres actes són tot el drama sencer.

Sovint no estem preparats per acomiadar-nos, però quan arriba el moment, quelcom es trenca en l’interior, se separa de tu, perquè el qui se’n va s’enduu una part que també ha sigut teva. Tant és un drama realitzat en tres actes com en cinc, l’important és viure la vida en plenitud. I n’estic segur que na Pilar així ho va fer en tots els àmbits de la seva existència, capaç de mantenir el pols ferm i el coratge necessari per a lluitar, malgrat tot.

Ara s’ha trencat l’abraçada i ens toca recollir-ne els trossos. I baldament ens topem amb núvols grisos, no hem de deixar de somniar. I com deia Montaigne: «Vull que la mort em trobi plantant les meves cols». Ignoro on són aquells que he estimat i que ja han mort, però sé que no estan en els cementeris.