El Mallorca (de futbol) com a símptoma

Per poc que siguin seguidors del futbol i del Mallorca els deuen arribat notícies sobre la marxa de l’equip. Deuen saber, posem per cas, que el seu joc és paupèrrim, que avorreix fins a l’extenuació i que la qualificació que exhibeix, ben al caire del penya-segat, consona de ple amb els seus eloqüents (de)mèrits. Al cap i a la fi, la inexistència d’un sistema de joc mínimament recognoscible i eficient que supleixi les evidents mancances de les individualitats (què assagen els jugadors quan s’entrenen?) i la manca d’un esperit col·lectiu tangible que miri de compensar o suplir els altres dèficits, han dut a aquesta mena d’anòxia actual. I ja sabem què passa quan la falta d’oxigen es perllonga més enllà del que és convenient.

Convinguem que tot allò que té a veure amb el futbol tendeix a magnificar-se fins gairebé el paroxisme. En efecte, els èxits —efímers, per definició— equivalen a una mena d’experiència orgiàstica sense aparent final. De la mateixa manera que els fracassos venen a ser un drama de magnituds apocalíptiques. Tanmateix, estem en presència d’un fenomen —el futbol— mal d’analitzar amb els esquemes tradicionals de les ciències socials perquè s’hi barregen components força heterogenis. Components com ara les passions/emocions dels aficionats —els únics innocents de tot l’entramat— i els interessos econòmics de les poderosíssimes burocràcies internacionals i d’àmbit més reduït que organitzen i controlen la festa (FIFA, UEFA, RFEF, LFP...). Amb l’afegit, del tot transcendent, de la volguda rellevància pública dels propietaris i presidents dels clubs, amb una importància secundària del vessant de guany econòmic directe i una orientació majoritària vers la consecució de prestigi, reconeixement social i capacitat d’influència actual i futura i, en conseqüència, de noves oportunitats de negoci. [Al cap i a la fi, es tracta d’estar ben col·locats per una multiplicat d’afers diversos, i alimentar i fer créixer la xarxa de relacions.]

Per no dir res —si seguim amb el rosari dels interessos crematístics ingents implicats en el món del futbol— de les televisions, sense les quals tot l’entramat s’hauria de sotmetre a un règim estricte d’aprimament, i dels intermediaris, constituïts en un poder parasitari que condiciona l’estabilitat dels equips i tot quant estigui a les seves mans condicionar, que no és poc. Als futbolistes professionals dels clubs poderosos, amb fama i diners a dojo, se’ls reserva el paper d’actors principals del circ, però no deixen de ser com una mena de titelles, ben pagats, això sí, sotmesos a compravendes, lloguers, préstecs i anades i vingudes, amb l’obligació inherent de pensar poc per si mateix i de posar en risc la seva integritat física i mental en pro de la causa. En pro de la pròpia causa, sens dubte, però també i sobretot de la causa general. En definitiva, allò que es pot dir amb tota certesa del futbol és que la màquina de fer diners està ben dissenyada i que funciona a plena satisfacció de la totalitat dels implicats.

Emperò havíem de parlar del Mallorca, que és una peça més, encara que petita i substituïble, de tot el conglomerat crematístic que es mou entorn del món del futbol i que, alhora, l’activa. S’ignora la raó per la qual la propietat i les actuals cares visibles del club actuen com si fossin una superestructura aliena a la lamentable imatge esportiva de l’equip i es limiten al desgastat ritual dels premis, els reconeixements i les paelles multitudinàries. També s’ignora la raó, encara que es pugui intuir, per la qual els responsables han decidit, des de fa una llarga estona, no invertir cap esforç visible i consistent a formar jugadors. La pràctica consolidada és fiar-ho tot al curt termini, a la compravenda amb suposat ull de falcó, perquè formar jugadors des de petits reclama temps, mètode, capacitat organitzativa i paciència, i res d’això no abunda. Per contra, fitxar només exigeix tenir diners i, si no es tenen, sempre estaran a punt les excuses de les limitacions pressupostàries, de la carestia del mercat, de la dificultat per trobar el jugador cobejat, etcètera.

Els dos valors essencials i exclusius —exclusius perquè no els té ni els pot tenir ningú més— del Mallorca de totes les èpoques són el nom i la ubicació. Aquestes dues circumstàncies, a saber, tenir el nom de l’illa —amb l’addenda del tot sobrera i més aviat ridícula de la referència monàrquica, que també persisteix a l’escut—, i conservar la capital com a centre de l’activitat, expliquen gran part de les adhesions passades, actuals i futures (?). Aquí hi té un paper principal la vinculació dels seguidors amb la terra i el caire emotiu que això confereix. Per aquest motiu, al cap i a la fi, es celebren les victòries i es lamenten les derrotes amb esclats de joia i amb tristor, perquè hi ha un fil imperceptible però efectiu entre els afeccionats, el club i els jugadors (i els resultats esportius, naturalment). Sentiment tan irracional com es vulgui, però no per això mereixedor de ser dejectat.

En aquestes estem, també a Mallorca. Com en el cas del Mallorca (club de futbol), Mallorca està governada des de la distància (és Madrid qui mana i qui se’n du la part grossa del pastís), presidida per la displicència envers les nostres necessitats i per la manca de projecte de futur conegut que, al marge de la xerrameca habitual sobre els llocs comuns, marqui un horitzó col·lectiu mínimament encoratjador a mitjà i llarg termini i identifiqui les eines que pensa fer servir per arribar al destí.

Suscríbete para seguir leyendo