Economistes remoguts

Des de fa unes setmanes, els economistes d’aquestes Illes van remoguts. Tenen diversos motius. Alguns, de molt complexes i que fan realment por. Uns d’altres, més formals que altra cosa. I, per acabar, uns tercers d’ideològics: no és el mateix ser assessor econòmic d’una PIME agrícola que d’una empresa tecnològica, de serveis o fins i tot de construcció. El matís és important.

Comencem pel que fa més por, si em permeten: a Mallorca comencen a tancar immobiliàries. No es ven com l’any passat i - molt manco, però que molt - que el 2023 i 2022. Com es poden suposar, les comparacions en nombre de vendes ( no en facturació ) del quinquenni 2015-2020 serien senzillament sàdiques. No diguem ja amb la primera gran explosió venedora haguda a l’illa, entre el 1985 i 2000. Entre l’efecte Unió Europea, la posada en marxa de l’euro - els marcs en efectiu s’havien de col·locar d’alguna manera - i el «millenium», es va moure molt més capital de que vostè creu en transaccions immobiliàries. Però si fem cas a les estadístiques del Notariat i dels propis venedors especialitzats en mercat alemany i britànic, fa mesos que no es donen col·locacions ressenyables en actius de mig abast. Per a que el lector ho entengui,entre 350.000,00€ i 550.000,00€.

Que el consum immobiliari baixi a un determinat «target» és símptoma d’abecedari de que una crisi econòmica és més a prop que lluny. A la Facultat d’Econòmiques ho saben bé. Però aquí comença la discussió: depenent del barem agafat, no hi ha una gran davallada, tan sols un repunt. És a dir, si es pren la facturació en conjunt, les vendes milionàries de vil·les a la vora del Mediterrani matisen l’objectiu estat de la qüestió. Perquè s’ha de dir tot, el client «prime» encara escull la major la de les Balears com a segona o fins i tot primera residència. Amb la qual cosa, amb un parell de traspassos es podrien dissimular no pocs balanços societaris. I un altre producte: els lloguers. No són pocs els professionals que, a dia d’avui, passen el mes amb els guanys de les rendes que de les vendes. Atenció al que pot venir l’any que començam si el mercat nord-americà de perfil mig corrobora les seves males sensacions d’enguany. Trump i la seva paranoia anti europea està fent més mal del que creiem a la nostra economia.

L’altre gran camp de batalla és la famosa financiació. És a dir, si no acceptar l’acord Oriol Junqueras-Pedro Sánchez per poc moral - és com si el president de la Mercedes-Benz anàs a veure l’Emperador del Japó per imposar com s’haurien de fabricar els Honda, Toyota i Mitsubishi - o, pel contrari, anar a Madrid a negociar-ne un de millor. Prenent com a base dita aliança. La primera reflexió pels contraris a l’acord - entre els quals, per les seves poques i desencertades formes, m’hi compto - seria quines opcions hi haurien de millorar-lo en el futur. En cas d’un Gabinet conservador. És a dir, si un hipotètic proper govern del Partit Popular acceptaria les condicions que, teòricament, posa María Jesús Montero sobre la taula. Aquest hauria de ser el quid de la qüestió. En aquest cas, no es tractaria tant de fer política-ficció, sinó de, abans de desqualificar cap opció, intentar arribar a acords a Madrid. Amb uns i altres. En tot cas, es tractaria de la màxima atribuïda a Robespierre: confrontar, encara que sigui amb l’enemic que et vol mort. I, després, decidir.

Els economistes van remoguts també per una dada: l’atur i la dimissió laboral. No els quadren els nombres. Certament, és així: vivim a una de les Comunitats Autònomes amb més oferta laboral del país «per càpita». Però cada pic conec més casos de professionals - metges, missers, infermeres, economistes, pastissers…- que agafen les maletes i van al Golf Pèrsic. Fins i tot joves futbolistes han desestimat anar al Balears o Mallorca ( o pitjor encara, han marxat d’aquests equips ) per anar a l’acadèmia Aspire de Dubai. Una raó pot ser l’econòmica: els sous allí són imbatibles. Però després n’hi ha una segona: el cost de la vida a ca nostra és, siguem sincers, poc assumible. Els contaré una anècdota real: un amic meu es presenta a oposicions. Va anar a una acadèmia i el primer que li varen preguntar era si tenia casa en propietat. Va assentir. Li varen comunicar que, per raons de cost de vida, ja hi havia ben pocs nous funcionaris que demanasssin Balears. Que ho tenia bé, però que igualment estudiés i no es refiés.

Problemàtiques d’economistes que, sincerament, no ens mostren un panorama massa esperançador. A veure si hi ha sort.