Un brindis per les llengües

El periodista, escriptor i poeta Ryszard Kapuscinski conta una història que conegué al Tadjikistan. Un jove participà en la Gran Guerra Pàtria, la Segona Mundial pels occidentals. En tornar a ca-seva, havia oblidat la llengua pròpia i només era capaç de parlar i comprendre el rus a un poble on molt pocs coneixien l’idioma oficial de la Unió Soviètica. El seu pare li demanà que xerrés en tadjik, però l’antic soldat no l’entenia. A ca-seva s’acostaven primer els veïns i després tot el poble per conèixer aquell estrany cas. Tot el poble se’n reia. El jove no aguantà més i sortí al carrer molt emprenyat per cridar: «Prou». Ho va fer amb la llengua materna. Així recuperà el tadjik i tot el poble ho celebrà amb una gran festa. «Està bé saber rus, va concloure el mestre, però els tadjiks també han de conèixer la seva llengua. Vam brindar per totes les llengües del món».

El poeta Joan Alcover visqué una experiència tan dramàtica com una guerra. En el seu cas foren les desgràcies familiars. Patí la mort de la seva primera dona i de quatre dels seus cinc fills. En un sol dia, un tràgic 6 de març de 1919, any de la grip, moriren dos dels seus descendents. Alcover, nascut a Ciutat el 1854, fou condeixeble d’Antoni Maura, Miquel Costa i Llobera o Joan Lluís Estelrich, entre d’altres.

També tingué una breu carrera política. Josep Pla el recordà en els seus Homenots: «Elegit diputat, Alcover es traslladà a Madrid, ocupà el seu lloc al Parlament, assistí a unes quantes sessions i de cop i volta tornà a Mallorca i es retirà a casa seva sense haver articulat una sola paraula, sense haver obert la boca, decebut, amoïnat i fastiguejat. Quan vaig tractar d’aclarir les raons d’aquesta decisió tan singular, feu amb el braç un gest com si volgués apartar de la seva mirada alguna cosa repel·lent i em digué parlant amb lentitud: No val la pena. Vaig comprendre que no hi havia res a fer...».

Començà escrivint en castellà, però descobrí que la llengua en la qual vivia, patia i s’alliberava dels cops de la vida, la parla en la qual gaudia dels moments de felicitat, aquella que s’emprava a les tertúlies de ca-seva, era la catalana.

És amb ella que escriu alguns dels millors poemes de la literatura en català de tots els temps. Cap al tard les concentra. És un tresor més valuós i voluminós que el que hagi pogut reunir cap poderós del món. Cada vers és una joia, cada poesia una corona d’or i perles. A L’espurna reivindica amb més força que mil manifestacions la unitat de totes les terres de llengua catalana. A Desolació plora les ferides de la vida, «jo visc sols per plànyer lo que de mi s’és mort». La relíquia expressa la buidor vital després de la tragèdia: «Faune mutilat, / brollador eixut, / jardí desolat / de ma joventut». La Serra reivindica la vida en harmonia amb la natura, ho fa un ciutadà cent per cent… I així podríem llegir cada un dels versos, volar per sobre cada un dels poemes i a cada un trobaríem la fortalesa d’una vida interior forjada cop a cop.

El poeta morí la nit del 25 al 26 de febrer de 1926. D’aquí a unes setmanes en farà cent anys. És un bon moment per llegir l’autor de La Balanguera, la lletra que donà la música a Amadeu Vives per crear una cançó que esdevingué himne de Mallorca. És l’oportunitat per a enfortir la nostra convicció de què una llengua capaç de crear tanta bellesa és important i es mereix un respecte que alguns li neguen. És l’hora de brindar, com Kapuscinski, per totes les llengües del món. I per la nostra amb més motiu.

Suscríbete para seguir leyendo