Ordenació conceptual dels usos del territori

Ordenar el territori, en el marc de les Illes Balears, no és distribuir amb prioritat la potencialitat d’un susceptible ús de consum turístic dels espais, que és el que s’ha fet i es fa fins ara.

Precisament quan n’hem comprovat i patim els resultats de sobresaturació i que encara hi afegim més insostenibilitat, sense aplicar-hi mesures correctores de decreixement i canvis en el model econòmic, tot el contrari. És el moment de reflexionar sobre el marc conceptual d’una ordenació equilibrada, diversificada i en vies convergents cap a un desenvolupament sostenible.

L’ordenació del territori es justifica, sobretot, per la necessitat d’un enfocament planificat enfront de una evolució espontània menada per les lleis del mercat i el paper que hi juguen i pressionen grups d’interès productiu del sistema territorial. El «deixar fer i deixar passar» difícilment pot garantir el compliment de criteris de racionalitat i sostenibilitat. Sense previsió ni reflexió de futur, el creixement espontani ens du a activitats desvinculades del medi, a una localització desordenada, a un comportament insolidari i insostenible i provoca desequilibri territorial, ocupació i ús desordenat del sòl, degradació ambiental, destrucció de recursos i externalitats amb impactes negatius de tota mena.

Tot això fa necessari un enfocament integral i planificat de l’ordenació del territori per evitar aquelles coses que ara són ben evidents: la tendència d’un desenvolupament cap al desequilibri territorial; les contradiccions entre conservació i creixement; la competència entre els sectors socioeconòmics; els conflictes i descoordinació entre l’interès local i els d’àmbit supramunicipal; la rivalitat entre l’interès públic i privat. Estadísticament, està demostrat que els governs de dretes no creuen en la propietat pública i comunal, per a ells són béns lliures de ningú. El caràcter pluridisciplinari de l’ordenació del territori i la seva relativa confusió conceptual fa que hi hagi interpretacions parcials, sectorials i/o interessades, que en funció del seu camp de coneixement hi pot haver diversos i diferents criteris.

Els economistes solen vincular l’ordenació del territori a la localització espacial de les inversions i a corregir, de vegades, els desequilibres territorials. En realitat prioritzen el diagnòstic economicosocial, sense contemplar el paper del medi físic. Aquí és quan podríem recordar la funció de l’economia convencional, l’ecològica i l’ambiental.

Els urbanistes enfoquen l’ordenació territorial des de la ciutat, a partir de la classificació i qualificació urbanística del sòl, com si la composició del sistema territorial ho constituís el sòl urbà, urbanitzable i el rústic com espai residual i suport per a l’expansió de la ciutat. Fins no fa molt una majoria d’arquitectes confonien l’urbanisme amb l’ordenació del territori i que únicament ells en tenien l’empriu de planificar-ho.

L’enfocament dels ruralistes tracta de les realitzacions històriques en matèria de colonització de terres; transformacions economicosocials de les zones rurals; conservació de la naturalesa; transformació física de l’espai per millorar la productivitat; definir i gestionar espais protegits

Els conservacionistes sobre la planificació i gestió de l’espai per garantir l’ús racional dels recursos naturals i sobre la previsió d’espais naturals i protegits.

A tots aquests i molts d’altres punts de vista com els dels sociòlegs, antropòlegs, biòlegs, etc., hi hem d’afegir, per la seva importància i de cada vegada més destacada, la dels geògrafs que tracten les relacions i activitats socioeconòmiques i físiques en el territori; la localització, agrupació i dispersió dels usos i activitats; els aspectes formals i funcionals en el territori; i, sobretot, la coordinació d’enfocaments pluridisciplinaris.

Quin de tots aquests enfocaments parcials és el més idoni per tractar l’ordenació dels usos del territori?, no hi ha dubte que la suma i col·laboració conjunta i global de tots. Per tant, l’ordenació dels usos del territori no és empriu d’un únic perfil acadèmic.