Fer-se vell

El professor Climent Picornell, en una conversa distesa, em comentava que tornar-se vell era com una mena de tragèdia, i que no hi podia donar passada. Jo li vaig comentar que l’alternativa era més tràgica, encara. «No em satisfà aquesta resposta –em digué-, perquè amb tot el que hi hem invertit ara resulta que som molt lluny de treure’n el rèdit compromès». És clar que si comences a pellucar sinònims et surten mots i expressions que t’hi fan pensar, com: antediluvià, arcaic, atàvic. I encara: de l’any de la catacumba, de l’any de la Mariacastanya, de l’any de la neu, de l’any de la picor, de l’any de la Quica, de l’any de les tàperes, de l’any tirurany, de l’avior, del temps d’Adam o Matusalem, de quan Judes era fadrí i sa mare festejava. I més sinònims: de temps immemorial, inveterat, passat, pretèrit, reculat, remot, vetust; i també: antiquat, aperduat, caduc, carrincló, caspós, de baixa, decadent, decimonònic, decrèpit, desfasat, endarrerit, fòssil, marcit, obsolet, passat, ranci, rònec... molts d’ells amb una càrrega negativa corpresa. I a més a més el refranyer ens recorda que: «No són els anys que fan vell», és a dir que sovint les persones envelleixen més pels disgusts que per l’edat. O també: «Ningú vol ser vell, però tothom hi vol arribar», és a dir que a ningú li agrada que li diguin vell, però tothom vol viure prou per a arribar a la vellesa. Aquells altres que diuen: «De joves en moren molts, però de vells no en queda cap»; «De vell enllà, no es pot passar»; «Per no veure’s vell, hi ha pena de la vida»; «Vell, pobre i boig, són tres mals que no fan goig»; «Home vell, cada dia un mal novell»; «Caldera vella, bony o forat». Però també: «El dimoni sap molt, perquè és vell», és a dir, l’experiència és un grau; i «Ocell vell, mal d’engabiar».

Tornar vell és una experiència inevitable, però no homogènia. No hi ha una sola manera d’envellir, com no hi ha una sola manera de viure. La vellesa arriba carregada de tòpics, sovint associada a la pèrdua, al declivi i a la nostàlgia, però també pot ser un temps de lucidesa, llibertat interior i reconciliació amb la vida. Com tot procés humà, té llums i ombres, avantatges i inconvenients que conviuen sense demanar permís.

Un dels grans avantatges de fer-se vell és el coneixement acumulat. Els anys donen perspectiva. Allò que abans semblava urgent, amb el temps es relativitza; allò que feia por, sovint es veu amb distància; i moltes ferides, sense desaparèixer del tot, deixen de sagnar. La vellesa pot comportar una saviesa tranquil·la, feta no tant de respostes com de preguntes ben formulades. És el temps en què moltes persones deixen de voler demostrar res i comencen, simplement, a ser.

També hi ha un cert alliberament de pressions. Per a molts, la jubilació significa recuperar el temps: temps per llegir, caminar, pensar, cuidar els vincles o simplement no fer res. El rellotge deixa de marcar el ritme amb tanta duresa. Ja no cal competir constantment ni justificar cada decisió. Aquesta llibertat, tanmateix, no és automàtica ni igual per a tothom, però quan arriba, pot ser profundament valuosa.

La vellesa, a més, pot aprofundir els vincles humans. L’amistat, l’amor i la família sovint es viuen amb més intensitat i menys artifici. Es parla amb menys presses i més veritat. Hi ha padrins que descobreixen una relació amb els nets que mai no varen tenir amb els fills, perquè ara tenen temps, paciència i una mirada més ampla.

Però tornar vell també té inconvenients evidents. El cos comença a passar factura. Apareixen dolors, limitacions físiques, malalties cròniques. La pèrdua d’agilitat i d’energia pot ser frustrant, sobretot per a persones que han estat actives tota la vida. Acceptar que el cos ja no respon com abans és un procés difícil, que sovint implica dol i adaptació.

Un altre inconvenient important és la solitud. Moltes persones grans veuen com el cercle vital es va estrenyent: amics que moren, familiars que viuen lluny, fills absorbits per les seves pròpies vides. La societat actual, accelerada i productivista, no sempre sap què fer amb la vellesa, i massa sovint l’aparta o la invisibilitza. La sensació de no ser escoltat o de no ser necessari pot fer tant de mal com una malaltia.

Hi ha també la por: por a la dependència, a perdre autonomia, a convertir-se en una càrrega. Aquesta angoixa és especialment dura en una societat que valora l’eficiència per damunt de la fragilitat i que no sempre garanteix una vellesa digna per a tothom.

Fer-se vell, en definitiva, no és ni un privilegi ni una condemna, sinó una etapa complexa que reflecteix com hem viscut i com ens cuida la societat. Té el regal del temps viscut i el pes del temps que passa. El repte col·lectiu és aprendre a mirar la vellesa no com un problema, sinó com una part essencial de la vida, plena de sentit, memòria i humanitat. I el repte individual, potser, és envellir sense deixar de viure.