Un niu de cultura a Pere Garau

La neboda d’Encarna Viñas i Josep Maria Llompart, és hereva, junt amb altres dues germanes, de la casa que habità la parella d’intel·lectuals. Ella hi viu ocupant principalment la planta baixa i respectant íntegrament la memòria de l’escriptor i de la professora.

En realitat, l’edifici de dues plantes amb coberta de teula era la casa d’infància de n’Encarna. La varen fer construir l’any 1926 els seus pares, que havien arribat amb les seves tres filles a Mallorca des de Lleida per cobrir, ell, la plaça de Pedagogia de l’Escola Normal de Magisteri.

És d’admirar com Cèlia Riba Viñas conserva la casa que varen habitar els seus tiets. El pis superior està aturat en el temps. Sembla un petit museu ple de significat. En pujar l’escala, primer trobes el despatx de Llompart, guarnit de prestatgeries en fusta fosca on es combinen llibres i records personals: ara una foto de l’exterior de l’ermita on jugava d’infant, ara un ammonites, ceràmiques... En realitat, els llibres principals de la biblioteca d’Encarna i Josep M. Llompart estan dipositats a l’arxiu de la Fundació Mallorca Literària, a fi de garantir que puguin ser conservats i consultats per les persones interessades. En aquell despatx es respirapg l’ànima de l’escriptor. Les portes dels armaris de paret están decorades pel pintor Pau Fornés, amic de la parella. També, tancats a un moble auxiliar, es troba la gramola i els discos familiars d’òpera i sarsuela en fundes de paper color marró, sense caràtules. A la taula de feina, davant de la finestra, una senzilla màquina d’escriure, una pipa, un tinter i altres detalls personals que t’imagines carregats de simbolisme per a ell.

La taula de feina d’ella, professora de literatura -la meva professora a l’Institut Joan Alcover-, es troba al dormitori. Senzilla i petita, com ella, allà corregia els exàmens i preparava les classes. Al seu entorn, fotos familiars, elements culturals de l’antiguitat i un detall d’homenatge a Machado. També s’hi pot veure un retrat seu, a l’oli.

El llit amb dosel fou dibuixat per la germana de n’Encarna, na Cèlia Viñas, poeta i també professora, a imatge del que s’arxiduc tenia a Son Marroig i va ser elaborat per un ebenista de Sevilla. Cèlia tenia plaça a un institut d’Almeria i, tristament, va morir ben jove per una negligència mèdica. El rastre de l’estima i l’admiració que creà a Andalusia es mostra en els monuments que hi ha aixecats a la seva memòria i en el fet que un important centre educatiu du el seu nom. La qüestió és que el vidu de Cèlia, destrossat pel dolor de la pèrdua, va cedir aquell moble únic a la nostra parella protagonista, que el va conservar sempre i fins ara.

La cuina, la saleta petita i una de ben gran producte, aquesta darrera, d’una encertada reforma dels anys 80 feta per la parella d’arquitectes Guillem Oliver i Neus García Iniesta, completen la que podríem qualificar de casa museu que intento descriure. Les xemeneies, una d’elles també decorada per un pintor amic, els prestatges farcits d’elements de vidre artesanal, el mobiliari humil però amb personalitat atresorat durant tota una vida...

Es respira cultura, entre aquelles parets que visitaren i on es reuní gran part de la gent culturalment inquieta a Mallorca, des de Camilo José Cela fins a Antònia Vicens.

L’altre dia, com a colofó a una visita guiada, Cèlia Riba va llegir un fragment d’un escrit d’en Llompart on explica el trasbals del moment en què va conèixer n’Encarna Viñas. Era l’any 1942 i ell anava a repàs amb el professor Eyaralar. A la classe tot eren mascles, diu ell, però un dia s’incorporà al grup un al·lota, fet que era tan inèdit en aquell temps que se sentiren al mateix temps incòmodes i encisats. La descriu com petitona i molt ben feta, de proporcions harmonioses i cintura de vespa, amb una cabellera d’un ros natural que enamorava. Continua explicant que ben aviat s’adonaren que ella era més llesta i feinera que tots ells, i que aquest fet els provocà un cert sentiment d’amor-odi. Clarament triomfà l’amor, perquè com ell diu al text: «Passats els anys, em vaig casar amb ella».

Sí, l’amor sura entre aquelles parets d’un petit edifici al barri de Pere Garau. L’amor i la cultura. Una seu de cultura que Cèlia cuida amb mim i de la qual no podem prescindir.

Cèlia Riba ha fet de manera immillorable el que ha desitjat fer: conservar la memòria del lloc amb respecte i autenticitat. I ho continuarà fent. Però ara, ja jubilada, es demana pel futur d’aquest espai. Mentre ella visqui està garantit i té corda per molts anys. Però i després?

Palma ha de preservar pel futur aquest espai vital i cultural tal com ha estat i és. És un deure de la ciutadania i de les persones responsables de l’Administració. Posem fil a l’agulla, comencem a parlar de com, ara que hi som a temps. La casa d’Encarna Viñas i Josep Maria Llompart ha de ser propietat pública per poder mantenir-se com un niu de cultura a Pere Garau.

Suscríbete para seguir leyendo