Déu, pàtria i mercat

Per una sèrie d’esdeveniments que s’han donat en aquests darrers mesos, potser de manera impensada o fortuïta o potser intencionadament o conscientment, o per les raons que siguin, no ve d’aquí, sembla que el tema de Déu, el de la religió en general i el de la mateixa espiritualitat torna a la palestra pública poderosament gràcies a l’empenta d’artistes com Rosalía, La Oreja de Van Gogh i de moviments cristians com Hakuna que va néixer a Rio de Janeiro en la celebració de la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) l’any 2013 i que més endavant constituirà un grup musical anomenat ‘Hakuna Group Music’ amb la particularitat de transformar la fe en un mega-concert. O més recentment, en el Palau de Vistalegre de Madrid, quan es varen reunir unes sis mil persones en un acte que no saps ben bé com es podria qualificar i que els organitzadors, amb molta presència a les xarxes socials, han anomenat «El Despertar», reunint persones, principalment joves, de diverses orientacions polítiques del conservadorisme espanyol o no, fujo dels epítets que es fan habitualment de dretes o esquerres, conservadors o progrés, perquè aleshores es focalitza el debat, i no ajuda a avançar en cap direcció, però que no estan afiliades a cap partit en concret, per a parlar de la necessitat que tenim de silenci, de Déu, de diàleg, més encara si entre els ponents es troba el carismàtic sacerdot francès Jacques Philippe, un veritable expert en aquests afers i que tenen molt a veure amb el desencantament actual, especialment de la classe política, incapaç de donar solucions a la precarietat en què es veuen submergides moltes famílies que, al capdavall, comença a ser un tema global. Alguns estudiosos parlen que la gestió de la diversitat religiosa és un tema incòmode, ja que és un àmbit complex en el qual els eslògans fàcils no funcionen. Ara bé, en aquesta trobada és tot al contrari, els eslògans sí que funcionen i de quina manera. Un dels primers que s’anunciaren fou el de «Déu, pàtria i mercat», que em recorda molt el del carlisme «Déu, Pàtria, Rei» o aquell altre que es trobava a les portes de les casernes de la Guàrdia Civil, «Todo por la Patria», al que nosaltres sempre dèiem, «Todo por la tapia». Continuant amb aquesta cantarella, també es va dir que «Els sants del segle XXI seran empresaris o no seran», una reminiscència d’aquella altra atribuïda a André Malraux i que es va fer seva el teòleg Karl Rahner, per a dir que «El cristià del segle XXI o serà místic o no serà», que és com dir que el segle XXI serà religiós o no serà i que això no pinta res amb mercats ni amb empresaris. Precisament, les missives del mercat i dels empresaris és pur calvinisme on s’afavoreixen conductes de tipus capitalista. L’ètica del treball, útil i productiu, segons el calvinisme, contribueix a la manifestació de la glòria de Déu, on aquest esdevé una vocació i no un càstig. L’exemple típic del calvinisme capitalista ho trobem a la Suïssa actual. Generalment, les lleis del mercat són dures, a voltes despiadades, l’ètica aquí és un actor secundari, no hi ha cap marge d’error i cap vencedor mai està segur de romandre en el seu lloc per a molt temps. Les lleis del mercat demanen gairebé sempre polítiques agressives i estratègies de màrqueting força astutes per a continuar i mantenir el monopoli del mercat. Sembla que «El Despertar» va néixer en temps de la pandèmia gràcies a un grup de joves que seguint les idees del moviment cultural ‘It’s Time to Think’ (és hora o moment de pensar), es reuneixen i fan trobades amb el desig de crear ponts amb els qui pensen diferent, sense presses, sense filtres, per acabar amb la polarització, cercant la veritat i tenint un criteri propi més enllà dels que ens ve ‘imposat’ pels altres. En definitiva, un festival d’idees que comporta petites iniciatives. «La veritat és la veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer», escrigué Antonio Machado; o sia, que la veritat és sempre agosarada. En els seus actes, conviden a una gran diversitat de personatges que van des de l’àmbit científic fins a literats, polítics, artistes i tants d’altres. I aquí sorgeixen els anomenats ‘thinkglaos’, que són ponències de divuit minuts, seguides després per quaranta-cinc minuts de debat que s’acaben amb una àgape fraterna. En un ‘thinkglao’, segons expliquen, s’han de donar quatre coses: pensar, donar la teva opinió, beure cervesa (Estrella Damm) i conèixer gent interessant. Alguns dels missatges de Vistalegre poden sonar al que va dient Vox des de fa temps: «Si algú vol entendre que és Espanya ha de passar pels valors cristians», paraules que caldria matisar, o altres que contradiuen la llei de la violència de gènere. Probablement, volen fugir del pensament únic o d’un cert relativisme ètic i fer del ‘pensar’ una manera de viure en plenitud amb les teves pròpies iniciatives. Ara bé, hem de fugir d’una política i una ciència divinitzada perquè pot conduir-nos a un nou Kolimà o una nova guerra amb el nom que cadascú vulgui posar-li. Cal tenir-ho clar que la pèrdua d’influència de la religió sobre la societat global, no significa de cap manera el final del sentiment religiós ni de la recerca d’espiritualitat individual.