El tren, el dol

Record que, quan era petit, hi havia una dona al poble amb les facultats notablement pertorbades coneguda com sa Tórtora, un personatge sobre el qual vaig arribar a escriure un petit relat amb què pretenia redimir-la del seu trastorn i extreure’n alguna forma de bellesa, fins allà on això era possible. Vivia prop de l’estació del tren i era freqüent veure-la sobre l’andana amb una pepa als braços, a la qual sostenia i agombolava com si d’una criatura es tractàs, probablement pensant que era el fill o la filla que en algun moment de la seva vida havia anhelat.

No feia mal a ningú, sa Tórtora: des de l’andana estant, es limitava a saludar els passatgers que viatjaven en els vagons que anaven o venien de Palma, dedicant-los un somriure extraviat i mostrant-los orgullosament la pepa que duia als braços talment un tresor insubstituïble. Vull dir que la seva era una alienació dolça i exempta d’agressivitat; de fet no record que ningú la reprengués o es ficàs mai amb ella, ja que al cap i a la fi no feia mal a ningú i es limitava a formar part -humanament parlant- del paisatge ferroviari que conformava el seu redol vital.

Un bon dia sa Tórtora desaparegué. Mai no vaig saber si va emmalaltir o si va ingressar en alguna institució o residència per a persones amb trastorns mentals. El fet és que no la vaig tornar a veure, tot i que cada vegada que vaig a agafar el tren me’n record d’ella, del seu posat maternal i ingenu, de la il·lusió i l’entusiasme que projectava en totes i cadascuna de les salutacions que adreçava al passatgers que passaven al seu costat com una exhalació. Aquests dies tràgics, en que una nova catàstrofe ferroviària ha tornat a sacsejar el país, he tornat a rememorar sa Tórtora. Ha estat sens dubte un començament d’any duríssim: al dol per les víctimes de la col·lisió dels trens a Còrdova cal afegir, aquí a ca nostra, la confirmació de la segona dona víctima de la violència masclista l’any passat, després que el presumpte assassí simulàs que la mort de la dona s’havia produït per causes naturals. Quan començàvem a sentir les completes i les gloses de les festes de Sant Antoni, un altre luctuós succés ens deixà tristement perplexos, aquesta vegada a Manacor, on l’enfonsament del sostre d’una casa acabà amb la vida d’un jove de 18 anys, veí de la localitat i prou implicat en el teixit associatiu i cultural de la ciutat.

Encara avui, mentre escric aquestes línies, un altre accident ferroviari, aquesta vegada a Catalunya, ha portat el dol i la incertesa a les rodalies del Principat, on un jove maquinista ha perdut la vida després que el tren que conduïa s’estrellàs contra un mur de contenció que les pluges d’aquests dies havien estimbat fatalment sobre la via en què circulava. Un mal inici d’any, si hi sumam l’episodi entre imperialista i rocambolesc de la captura del president de Veneçuela, Nicolás Maduro, després d’una operació on moltes de les persones que tenien cura de la seva seguretat perderen la vida. Per no parlar de la dèria expansionista del president nord-americà, el proper objectiu de la qual sembla la tranquil·la i pacífica illa de Groenlàndia... Un començament d’any més aviat xerec, en definitiva, si a més hi agregam la crisi de l’habitatge, la controvertida tala dels arbres de la plaça Llorenç Villalonga o la cada vegada més preocupant polarització en la política, factors que com més va més contribueixen a crear un clima de desencís entre bona part de la ciutadania.

És en moments així quan compareix, nítid, el record de sa Tórtora amb la seva pepa/infant, dreta al bell mig de l’andana de l’estació del tren del meu poble. Ella representa d’alguna manera la il·lusió, aquest allargar la mirada i l’esperança més enllà de les pròpies limitacions. Tota la resta -les causes, les responsabilitats, les anàlisis, les opinions...- ho trobaran vostès amb escreix als noticiaris i a les xarxes socials, i és poc el que jo hi podria aportar. Només volia aportar un glop de poesia a l’inevitable dol que tot plegat comporta, aquest dol que ha enfosquit els llums de Nadal i els foguerons a les revetles, per bé que sempre ens quedarà l’ànim i l’empenta de viure.