Conciliar: del discurs buit a les polítiques que funcionen

Quan es va aprovar la Llei de conciliació de les Illes Balears, no varen faltar veus que la varen desqualificar. Alguns la varen titllar de programàtica, d’altres la varen considerar una declaració d’intencions sense recorregut real. En definitiva, hi va haver qui no hi va creure. Avui, amb fets i amb decisions polítiques concretes, aquest Govern demostra que s’equivocaven.

La conciliació no avança amb eslògans ni amb discursos benintencionats. Avança quan hi ha voluntat política, estructura administrativa i pressupost. I això és exactament el que ha fet el Govern de les Illes Balears: passar de la llei al desplegament, del marc teòric a l’acció. Perquè governar és assumir responsabilitats, no mirar cap a una altra banda.

La Llei de conciliació és pionera perquè reconeix una realitat sovint ignorada: les famílies són diverses, les necessitats són heterogènies i no hi ha un únic model de vida que serveixi per a tothom. Precisament per això, el seu desplegament exigia una nova manera de fer política. La creació de la Direcció General de Conciliació i d’Igualtat en l’Àmbit Laboral respon a aquesta visió: una administració que acompanya, que escolta i que actua, en lloc d’imposar.

La primera mesura d’aquest desplegament és clara i mesurable. Una subvenció destinada a donar suport a les famílies que contracten de manera regular persones treballadores de la llar per a la cura de menors de 12 anys o de menors de 18 amb discapacitat. No és una obligació, no és una directriu moral, no és un model imposat. És una eina de suport per a aquelles famílies que la necessiten.

Aquesta ajuda pot arribar fins als 4.000 euros anuals per unitat familiar, i compta amb un pressupost inicial de 320.000 euros, ampliable. Xifres clares, pressupost real i una voluntat inequívoca de continuïtat. Això és fer política pública responsable: posar recursos allà on hi ha necessitats, sense retòrica buida.

Aquest Govern defensa un principi bàsic: la conciliació no es construeix des de la imposició, sinó des del suport. No es tracta de dir a les famílies com han de viure, ni a les empreses com han d’organitzar-se, sinó de crear condicions perquè cadascú pugui decidir amb més llibertat. Avui començam donant suport directe a les famílies, i continuarem avançant amb polítiques adreçades al teixit empresarial, perquè la conciliació només funciona quan es construeix des del diàleg social i la corresponsabilitat.

Els pares i les mares tenim dret a cuidar dels nostres fills i a estar presents en les etapes que no tornen. I també tenim dret, si així ho volem, a mantenir un projecte professional, a créixer, a prosperar. Cap d’aquestes opcions és superior a l’altra. Totes són legítimes. El que no és acceptable és que l’Administració jutgi, imposi o penalitzi.

Per això, aquest Govern fa polítiques des de diferents prismes, pensades per respondre a la complexitat real de la societat, no a esquemes ideològics rígids. Governar és entendre que la diversitat no és una excepció, sinó la norma.

La presidenta Marga Prohens ha situat la conciliació com una prioritat política real, amb decisions valentes i amb pressupost. Avui, les Illes Balears avancen com una comunitat pionera, no perquè ho digui una llei, sinó perquè ho demostren els fets.

A alguns els incomodava que la llei fos només paper. A aquest Govern, el que l’incomoda és que els drets no arribin a la gent. I per això actua. Conciliar no és imposar. Conciliar és governar.