L’ordinalitat agrada a (quasi) tots

El cap de l’empresa reuneix els executius i les encarrega un pla financer. Tenen cinc dies. Passa el termini fixat. Fa deu dies i no hi ha notícies. N’han transcorregut disset i tot continua igual. Què faria el directiu? Acomiadar els subordinats o fotre’ls un eixabuc. Amb el sistema de finançament autonòmica passa el mateix, només que traduït en anys. El darrer és de 2009, s’havia de revisar el 2014, però Mariano Rajoy passà de la qüestió malgrat comptar amb una còmoda majoria absoluta. Ens trobam a 2026 sense massa possibilitats que es compleixi aquesta obligació estatal.

Podríem recórrer a Groucho Marx per definir la situació, però tot es resumeix en: per què solucionar un problema si es pot muntar una bona polèmica? Estèril, cal afegir. Resulta gairebé impossible actualitzar una fórmula més caducada que un iogurt envasat en vidre perquè les qüestions tècniques tot d’una es polititzen.

Veiem el cas de l’ordinalitat, que sembla una de les pedres en les quals travelarà la proposta de Pedro Sànchez i la loquaç ministre, María Jesús Montero. Què és l’ordinalitat? Que les comunitats que més aporten al sistema no acabin rebent menys recursos per habitant que les receptores de fons. No elimina la solidaritat entre territoris. Tan sols hi posa límits.

L’ordinalitat l’han defensada tècnics com Oriol Amat, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, o Jesús Lizcano, de l’Autònoma de Madrid, en explicar el cas alemany: «El principi de solidaritat ha reduït els desequilibris (entre els länder), però el principi d’ordinalitat garanteix que les regions que més aporten no rebran menys que les que reben». No són els únics que asseguren que una certa ordinalitat, es poden establir diferents nivells, ajuda a responsabilitzar les comunitats receptores. Per exemple, per un illenc, que aporta molt a la caixa comuna, resulta desconcertant que Andalusia, receptora habitual de fons, es pugui permetre reduir o eliminar impostos gràcies als fons solidaris.

També els polítics han defensat l’ordinalitat. I, sorpresa, no tots són separatistes catalanistes. Per exemple, Alexandre Forcades, conseller d’Economia i Hisenda en els primers governs de Gabriel Cañellas: «El principi d’ordinalitat no hauria de ser una qüestió de partits polítics ni de guerra ideològica. Es tracta de no descompensar, de continuar aportant sense pèrdua de benestar». Ho manifestava en una publicació del Cercle d’Economia sobre el sistema de finançament.

En les mateixes pàgines, l’actual vicepresident econòmic del Govern, Antoni Costa, coincidia amb ell en explicar les exigències de les Balears quan ja s’albirava l’inici de la negociació d’un nou sistema: «Cotes superiors d’autonomia tributària, major ponderació de la insularitat, noves variables com la població flotant, el creixement poblacional o el cost de la vida i el compliment del principi d’ordinalitat, són aspectes d’especial importància a la negociació».

Van per lliure els responsables econòmics populars del passat i del present? No deu ser així quan després d’una reunió amb Salvador Illa, la presidenta Marga Prohens manifestava el següent: «És responsabilitat del Govern que el nou sistema de finançament tengui en compte criteris com el creixement poblacional, la població flotant, el principi d’ordinalitat i la insularitat». Ho deia després de recordar que les Balears són una de les regions que més aporten, només per darrere Madrid, que té unes característiques peculiars pel fet de la capitalitat, i Catalunya.

La presidenta oblidà les seves paraules quan, envoltada de Núñez Feijóo i els barons populars, signà la denominada Declaració de Saragossa contra la proposta en fase negociació. L’antipolítica és un dels pitjors mals de l’actualitat. Consisteix a dir que no a tot encara que s’estigui a favor del que es proposa, amb l’única finalitat de desgastar l’adversari. «Ep! I el poble?», es demanava La Trinca a la cançó El califa. La resposta es troba a la lletra.