Fiscalitat, responsabilitat… supervivència?

Aquests dies s’està parlant molt del nou model de finançament autonòmic proposat per María Jesús Montero Cuadrado, vicepresidenta primera i ministressa d’Hisenda del Govern espanyol.

Sobta que la proposta no hagi vingut després de les preceptives reunions preparatòries al Consell de Política Fiscal i Financera. Sinó que, sempre segons diverses fonts, la proposta es fa pública després d’una trobada a la Moncloa entre Oriol Junqueras i Vies (secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya, sense cap càrrec conegut a la Generalitat de Catalunya) i Pedro Sánchez Pérez-Castejón, president del Govern. Si, com sembla, hi ha una raó de causalitat entre el conclave i la proposta de finançament, ens trobaríem davant una proposició à la carte. Feta des d’una de les dinou parts implicades. I —atenció als fins juristes que habiten el microcosmos capitalí— carn de contenciós al Tribunal Constitucional: un contribuent normal i corrent no hauria d’influir d’aital manera sobre la resta de conciutadans. Com a mínim, si no ha estat elegit ni anomenat prèviament per una de les possibles parts implicades —la Generalitat— tal és el cas.

Siguem sincers: això passa a un altre país i es donen dimissions. O, no cal anar massa enfora: si a un president autonòmic del Partit Popular se li ocorregués treure uns Pressupostos de la Comunitat al dictat de Santiago Abascal Conde, des de les files opositores es demanaria la dimissió del primer. Per una raó molt senzilla: les formes s’han de respectar. I així com tothom entén que el líder de Vox no pot entrar com un cavall desbocat al parlament autonòmic corresponent, és de lògica —o com a mínim ho hauria de ser— que, segons qui, per molt Secretari General que sigui, no pot anar a La Moncloa planificant el que poden cobrar altres territoris de l’Estat. Manco, sense tenir visió d’Estat. Sinó més aviat fer palès un notable reduccionisme, pensant tan sols en el seu electorat i no en el conjunt dels espanyols. Molt desesperat ha d’estar el President per a acceptar aquest joc.

Certament, les Illes Balears necessiten un millor finançament que el proposat. Donam molt més que el que ara ens proposen, aquesta és una realitat empírica. Per tant, necessitam un règim fiscal que valori de bon de veres paràmetres com la insularitat, taló d’Aquil·les de la nostra economia. Certament tenim unes generoses bonificacions com a residents. Però no només es tracta de viatjar: les empreses necessiten exportar i, per damunt de tot, importar. En unes condicions no ja iguals que les peninsulars, però com a mínim similars. Per posar un exemple entenedor: aixecar un edifici a les Illes pot ser molt més car que a qualsevol lloc de la Península. No per l’impacte de sòl —que també— sinó per la importació de quasi tot el material de construcció. Aquí comença l’escalada de preus en l’habitatge, per cert.

Les Illes Balears han de mester un cos de reforma fiscal que, sense excuses, reflecteixi l’increment poblacional a la nostra comunitat. En dos vessants: tant en l’àmbit demogràfic residencial com en la seva dimensió turística flotant. Són ítems prou significatius per a no tenir-los en compte. Tan sols fa falta recordar la consumició de recursos econòmics, ambientals i també administratius per a entendre que, així com a les Illes Canàries, han de ser preceptes bàsics per a una nova fórmula de finançament.

Empresariat, funcionariat, assalariats en general, emprenedors, agricultors, ramaders i pescadors… tots agrairíem que la totalitat de les parts implicades —Govern central, disset autonomies i dues ciutats autònomes— es trobassin amb un únic punt de l’ordre del dia: la necessària reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes ( LOFCA).

Però és evident que, sense un consens previ, altura de mires i ampla visió d’Estat, estem molt lluny d’assolir aquests nous «Pactes de La Moncloa». Manca voluntat política? Sobra oportunisme? Aquest escrivà ho desconeix. L’únic que sap és que els històrics de les enquestes van perfilant un panorama cada pic més verd —que no ecologista— a Espanya. Illes Balears inclosa: serà molt difícil ser l’excepció a l’onada nacional. Qüestió de responsabilitat i, en alguns casos, de supervivència.

Suscríbete para seguir leyendo