Dependència, fotos i fum: un any de postureig institucional al Consell de Mallorca

La visita del president del Consell de Mallorca i del president de l’IMAS a la residència de Son Caulelles va deixar una imatge perfectament estudiada, gairebé teatral: salutacions, somriures, declaracions optimistes i l’anunci d’un conveni que, en realitat, ja s’havia anunciat i signat el mes d’agost. Cap novetat rellevant, cap canvi estructural, però sí una nova oportunitat per tornar a escenificar que tot funciona i que el sistema de dependència a Mallorca està ben encaminat.

Aquest episodi no és, però, un fet aïllat. És exactament el mateix patró que ja vàrem veure per Nadal, quan Llorenç Galmés va utilitzar espais institucionals en dates especialment sensibles per reforçar la seva imatge pública: visites molt difoses, missatges emotius i una posada en escena cuidada al detall, però sense cap mesura de fons que abordés els problemes reals del sistema. Son Caulelles és, per tant, un capítol més d’un any polític marcat per l’ús reiterat de les institucions com a escenari de promoció personal.

El problema és que aquesta imatge no coincideix amb la realitat que es viu dia a dia als centres residencials. A Son Caulelles, com a molts altres recursos de la xarxa pública i concertada, la manca de personal, la sobrecàrrega de feina i la tensió constant sobre els equips professionals són una evidència coneguda per tothom que hi treballa o hi té familiars. Una realitat incòmoda que no surt a les fotos institucionals, però que condiciona de manera directa la qualitat de l’atenció i el benestar de les persones usuàries.

La contradicció és especialment greu perquè no és només una denúncia de l’oposició ni dels sindicats, sinó una realitat que el mateix president de l’IMAS ha reconegut públicament. En entrevistes recents, ha admès que s’ha arribat a «uns nivells de càrrega laboral que estan dificultant la contractació de personal sociosanitari», i que la combinació de sobrecàrrega, mobilitat laboral, jubilacions i dificultats d’accés a l’habitatge està posant el sistema contra les cordes.

Si aquest és el diagnòstic real, què aporta exactament una visita institucional sense mesures noves? Si el problema és estructural, per què es prefereix el relat tranquil·litzador abans que l’honestedat i l’acció política valenta?

Mallorca afronta un repte majúscul en matèria de dependència. L’envelliment de la població és accelerat, les situacions de dependència augmenten i cada any creix la pressió sobre els serveis socials i sociosanitaris. Davant aquest escenari, no n’hi ha prou amb anunciar convenis ja signats, ampliar places només sobre el paper o repetir consignes com que el model està «centrat en la persona» si no hi ha prou professionals per sostenir-lo.

El balanç de l’any al Consell de Mallorca, en aquest àmbit, és clar: moltes fotos, molts titulars amables i poca política transformadora. S’han emprat residències, festes assenyalades i actes institucionals com a decorat per construir un relat d’èxit que no resisteix el contrast amb la realitat quotidiana dels serveis.

La ciutadania necessita polítiques públiques sòlides: planificació a mitjà i llarg termini, inversió real en personal, millora de les condicions laborals, mesures per fer atractiva i dignificar la feina sociosanitària i una aposta clara per la qualitat assistencial. Necessita governants que expliquin la veritat, encara que sigui incòmoda, i que assumeixin que la dependència no se soluciona amb notes de premsa ni amb visites oportunistes.

El que estam veient, en canvi, és una política basada en el postureig: quatre fotos, un parell de frases emotives i molt de fum per tapar els problemes reals. Una estratègia que pot servir per reforçar una imatge personal a curt termini, però que no resol res i acaba erosionant la confiança de professionals, famílies i persones usuàries.

Governar no és visitar residències; governar és garantir que funcionin bé cada dia, també quan no hi ha càmeres. I avui, malauradament, el Consell de Mallorca sembla més preocupat per l’escenificació i la promoció política que per afrontar de debò el repte de la dependència.