Un món trasbalsat

Les notícies sobre la captura de Maduro i la seva dona, una operació rapidíssima i ‘magistral’ de les forces nord-americanes en el búnquer del president de la República Bolivariana de Veneçuela i les burrades de Trump en les estrambòtiques rodes de premsa, corren com la pólvora, especialment, les seves burrades. El president dels Estats Units ens ha mostrat la seva veritable cara, la d’un nen entremaliat narcisista i roí que li agrada jugar a ser Déu. Quan es posa damunt del cap la tiara del poder, o sia, la gorra MAGA o la més recent sota un nou eslògan: ‘Trump tenia raó en tot’, no hi ha qui la faci ombra. Amb poc menys d’un any i escaig que està a la Casa Blanca en el seu segon mandat —després de l’interval de Biden—, ha maldat per canviar-ho tot, de dalt a baix, des de l’economia fins a la política de drets humans i les relacions internacionals. Amb ell, la funció està assegurada. Resulta que estem a les mans d’un ‘irresponsable’ que fa girar tot al seu voltant i si no estàs d’acord amb la seva política, aleshores ets un radical d’esquerres que només escampes falsos rumors, a més t’apunta amb el dit i et diu a la cara imbècil i doiut; tanmateix, no ens hauria d’estranyar tot el que té a veure amb aquest personatge, perquè fa anys que està en l’esfera pública i la diplomàcia no va amb ell. Torna l’imperialisme colonial de la doctrina Monroe o com ell diu, ‘Donroe’ de Donald, el d’Amèrica per als americans; és a dir, ‘Amèrica per als Estats Units’. L’afer Veneçuela ha fet saltar totes les lleis internacionals de protecció de la sobirania dels Estats, endemés la intervenció de les forces nord-americanes no fou tan exitosa com es pretén, ja que ha deixat més d’un centenar de morts pel camí segons les cròniques veneçolanes, entre els quals hi havia civils, en canvi, cap baixa nord-americana. Amb Maduro han construït tot un xou televisiu d’àmbit internacional, com si estiguessin exhibint un trofeu, mostrant la capacitat que té els Estats Units per intervenir en qualsevol racó del món i quedar impune de les possibles infraccions que s’hagin de fer. Ves amb compte, que encara que t’amaguis, Trump et trobarà per després mostrar-te triomfalment en els mitjans de comunicació i presumir que fan les coses ben fetes i, a més, són els únics que les poden fer i les executen a la perfecció. Trump ha inaugurat un nou ordre mundial: el de la força. És un discurs polític, diuen alguns, dominat per les emocions i les passions i no per la raó i la sindèresi, i això posa en perill la mateixa democràcia. Trump s’inventa una nova realitat on ell és el rei d’aquesta selva. Si a finals de la centúria passada, Amin Maalouf es preguntava a Un món desajustat, des d’un realisme esperançador i optimista, si nosaltres seríem la prehistòria d’una nova humanitat, talment una oportunitat per a un nou ordre existencial global, polític i econòmic, sembla que ara hem d’anar un pas més enllà i preguntar-nos si és possible un món pacífic amb Trump i després d’ell. Hem vist tantes coses en aquests darrers anys, que se’ns fa difícil imaginar un món amb aitals característiques. Els esdeveniments mundials no ens deixen descansar i se succeeixen amb tanta velocitat que a dures penes es pot assimilar adequadament. Les revoltes a l’Iran contra els aiatol·làs i el règim teocràtic —algunes informacions, des del moment que escric aquesta nota, diuen que hi ha hagut gairebé tres mil morts i milers de detinguts—, que ja veurem com acabarà; d’altra banda, els silencis de la comunitat internacional pel que fa al genocidi a Gaza que lamentablement continua i que ja no és notícia rellevant en els informatius del món, però que provoca un desgast inimaginable en la població palestina, a la qual hem d’afegir els abusos en la Cisjordània ocupada pels colons jueus sota el vistiplau del govern de torn. Ara, per exemple, l’exèrcit i els mateixos colons no els han deixat collir les olives, que és fonamental per a la seva supervivència. Les conseqüències de l’enderrocament de Maduro ha comportat per a la zona una desestabilització tal que ja veurem si se’n sortiran. Cuba es troba en un moment fràgil, totalment aïllada, la Xina es pot quedar sense el petroli de Veneçuela que, tot i ser de baixa qualitat, era el país que més en rebia. En els discursos de Trump, el canal de Panamà ja ha sortit diverses vegades, com també Mèxic i Colòmbia. Groenlàndia és la nineta dels seus ulls, la vol tant sí com no i, segurament, que l’aconseguirà, tot i que un servidor no ho desitjaria. I mira que després exigeix el Premi Nobel de la Pau. En la reunió de les grans petrolieres que treballen a Veneçuela, Trump els ha demanat una inversió d’uns cent mil milions de dòlars, i el CEO de Repsol, Josu Jon Imaz, en un espectacle vergonyós d’adulació, digué que tenen capacitat per triplicar en els pròxims tres anys la producció de petroli que a hores d’ara és de quaranta-cinc mil barrils al dia. Algunes petrolieres tenen dubtes, ja que si ells han de posar els diners, qui s’endurà el petroli? Tanmateix, de cara endins, els EUA tenen greus problemes, un país que actualment ja no es reconeix com a garant de la democràcia i dels drets humans, ans tot al contrari, només cal que donem un cop d’ull a la mort de Renee Good a mans d’un agent del Servei d’Immigració i Control de Duanes (sigles amb anglès ICE) sense que existís cap amenaça de cap mena, un més dels nombrosos casos que han protagonitzat aquests policies o paramilitars o com vulgui que s’anomenin que em recorda sovint el de ‘primer has de disparar i després preguntar’. I el pitjor, Trump i la seva colla, ho justifiquen com a defensa pròpia i el que circula per les xarxes socials és una manipulació, notícies falses d’esquerrans radicals. Així, d’un ventall, es treuen del damunt la seva responsabilitat. Hem passat d’un món desajustat a un món de caos, el de la selva, el de sobreviure a costa dels altres, el de l’homo hominis lupus est.