El canvi climàtic: una crisi ambiental que amplifica les desigualtats socials

El canvi climàtic sovint es presenta com un problema ambiental, tècnic o científic. Però reduir-lo a això és una manera còmoda —i incompleta— d’entendre’l. En realitat, el canvi climàtic és també una profunda crisi social que amplifica desigualtats ja existents, tant entre països com dins de les nostres pròpies societats.

D’una banda, la desigualtat global és evident. Els països que històricament han contribuït menys a les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle són, paradoxalment, els que pateixen els impactes més greus. Moltes regions del Sud global —Àfrica subsahariana, el sud d’Àsia, l’Amèrica Central o els petits estats insulars— s’enfronten a sequeres més freqüents, inundacions devastadores o ciclons cada vegada més intensos, sense disposar dels recursos econòmics, institucionals o tecnològics per fer-hi front.

Un mateix fenomen climàtic pot tenir conseqüències molt diferents segons el context. Una sequera en un país amb sistemes d’assegurances, infraestructures modernes i capacitat d’importar aliments pot ser un problema gestionable. En canvi, en una economia fortament dependent de l’agricultura de secà, pot traduir-se en fam, endeutament i migracions forçades. El clima, així, actua com un impost injust: penalitza més a qui menys ha contribuït a provocar el problema.

Aquesta desigualtat no és només una qüestió Nord–Sud. Dins dels països desenvolupats, els impactes del canvi climàtic també es distribueixen de manera molt desigual. Les onades de calor no afecten igual a tothom: els barris amb menys zones verdes, habitatges mal aïllats i més precarietat energètica registren temperatures més altes i majors riscos per a la salut. Qui pot teletreballar, disposa d’aire condicionat o viu en un habitatge eficient té moltes més eines per protegir-se que no pas qui treballa a l’aire lliure o viu en condicions precàries.

El mateix passa amb les inundacions, els incendis o l’augment del preu dels aliments. Les llars amb menys ingressos destinen una part molt més gran del seu pressupost al lloguer, a l’energia i al menjar, de manera que qualsevol xoc climàtic es converteix ràpidament en un problema econòmic greu. Així, els fenòmens climàtics deixen de ser episodis puntuals per convertir-se en trampes de pobresa crònica, com passa a Palma. Són els barris més densos i menys airejats com Pere Garau, Son Gotleu, Son Canals, La Soledat, Can Capes, Son Forteza, Rafal Vell i sovint zones properes com Foners i Polígon de Llevant per continuïtat urbana, són els més vulnerables i on els ciutadans tenen una economia més precària.

La transició ecològica, necessària i urgent, tampoc és automàticament justa. Si les polítiques climàtiques no incorporen criteris socials clars, corren el risc d’augmentar les desigualtats. Impostos verds sense mecanismes de compensació, rehabilitacions energètiques només accessibles a qui té capital o augments del preu de l’energia sense alternatives públiques poden generar rebuig social i aprofundir fractures existents.

Per això, parlar de canvi climàtic sense parlar de desigualtat és quedar-se a mig camí. No n’hi ha prou amb reduir emissions; cal decidir com es reparteixen els costos i els beneficis d’aquesta transformació. La lluita contra el canvi climàtic només serà efectiva i legítima si va acompanyat de polítiques redistributives, inversió pública i protecció dels col·lectius més vulnerables.

En definitiva, el canvi climàtic és una crisi física, però la seva injustícia és profundament social. Les emissions són desiguals, els impactes també, i la capacitat d’adaptació encara més. Ignorar aquesta realitat no només és injust: és una recepta segura per al fracàs.

Per tot això, els plans climàtics a les ciutats han de tenir necessàriament un vessant social i sanitària, de prevenció i d’actuació d’urgència. Crear un dispositiu sociosanitari per controlar la situació de les persones vulnerables abans de les onades de calor i donar-los la possibilitat de climatitzar bé el seu habitatge o anar a refugis climàtics , és el mínim que hauríem de poder garantir des de l’Ajuntament. La prioritat són les persones majors en situació precària que viuen sols i a casa , entorn del 15% dels pensionistes de Ciutat.