Integració enfront de conflicte

Un cop acabada la II Guerra Mundial, Alemanya s’enfrontà als seus nombrosos pecats amb les penitències que imposaren les potències aliades. Una de les conseqüències fou la modificació de fronteres. La Unió Soviètica guanyà territori que pertanyia a Polònia i els polonesos el recuperaren a costa dels alemanys fins a la denominada línia Oder-Neisse. Aquest canvi generà una gran migració dels derrotats que vivien en els territoris orientals cap a occident. La temible Prússia desaparegué dels mapes.

Es calcula que uns dotze milions de desplaçats hagueren de deixar les seves cases, quan no les engegaven a cops de fusell, fins a arribar a l’oest. En arribar al seu destí trobaven edificis destrossats per les bombes i uns supervivents que ja en tenien prou amb sobreviure ells per, a més, ocupar-se dels nouvinguts, per molt que fossin alemanys com ells.

Harald Jähner explica les tensions que es produïren en el seu assaig Tiempo de lobos; Alemania y los alemanes, 1945–1955. Una família arriba a la futura Alemanya Federal el juliol de 1945. Com que són agricultors lloguen una finca i aixequen una explotació agrària gairebé abandonada. Els propietaris no poden consentir aquest èxit i les pugen la renda. Han de partir i cercar-ne una altra. La història es repeteix diferents vegades durant dècades. Els desplaçats eren qualificats pels seus compatriotes com a “bandes de gitanos”. Quan els soldats aliats obligaven els camperols a acollir aquests polonesos, ho deien en to despectiu, eren tractats com a un mercat d’esclaus: s’escollien als homes més forts i les dones més guapes. No s’acceptaven pràctiques religioses diferents i les disputes acabaven de vegades en bregues multitudinàries. Si es produïa un matrimoni mixt, s’anatematitzava a la missa de diumenge al traïdor. Si es mostraven amables, eren uns creguts; en cas contrari, uns desagraïts.

Deixant a part el trauma de la guerra i la derrota i de l’Alemanya. Centrant el focus en l’allau migratori de rics i pobres que aterren a l’illa, algunes de les situacions descrites s’assemblen al xoc que s’està produint entre la nova població i els mallorquins. Tres veïns de Mancor de la Vall ho explicaven a l’edició del passat diumenge del diari. Ho feien amb precisió quirúrgica: «Cada cop veim més persones, però no les coneixem». Saber els noms, i els malnoms, de tots els residents era part de la identitat dels pobles. Fins i tot a la Palma preturística, tothom es coneixia.

Què pot succeir en el futur davant l’existència de comunitats culturalment molt més diferenciades que les de l’Alemanya de postguerra? Les dues primeres opcions són catastròfiques, la tercera no és perfecte sinó possibilista.

Alguns creuen que el turisme i la riquesa que aporta a les Balears és eterna. Estan errats. Tinguérem un assaig de desastre amb la crisi de la covid, afortunadament durà poc, hi hagué una xarxa de seguretat creada per la Unió Europea i en dos anys arribà la bogeria de gastar tot el que no s’havia pogut durant la pandèmia. Però ningú pot garantir que una greu crisi econòmica, bèl·lica o climàtica no acabi amb la gallina dels ous d’or. Una crisi llarga obligaria a molts dels migrants, i a mallorquins de tota la vida, a agafar de bell nou les maletes i cercar noves oportunitats.

La segona possibilitat és el conflicte. El pitjor de tot és que alguns el cerquen amb finalitats polítiques. Una societat enfrontada suposaria un desastre de conseqüències imprevisibles. Per tant, cada cop que algú tira benzina al foc, la gent de seny ha de posar-hi l’aigua.

La tercera és complexa i difícil, però és l’única possible. Cal treballar en una integració tal vegada utòpica a causa de la immensitat de l’arribada de forans. Els nous s’han d’esforçar per conèixer les tradicions i la llengua d’aquí. Els mallorquins haurem de conviure amb els seus costums i integrar-ne alguns igual que un dia acollirem l’arbre de Nadal, l’hamburguesa o el ball d’aferrat. Complicat, però l’alternativa és pitjor. Pels forans i pels locals.

Suscríbete para seguir leyendo